ANÀLISI

Del primer mallorquinisme fins a El Pi

Història i evolució del regionalisme illenc

Se sol assenyalar la data del 1898 com l’inici dels particularismes regionals a l’Estat amb el cop humiliant que se li assestava a l’espanyolisme arran de la independència de les darreres colònies d’ultramar. L’exemple de Cuba, Filipines i Puerto Rico servia en safata una oportunitat d’or al catalanisme o al basquisme; però és també el moment d’irrupció del galleguisme, l’aragonesisme, el valencianisme i l’andalusisme. En aquesta tessitura, es congria un mallorquinisme polític deslligat, per la nostra pròpia idiosincràsia, sobretot del menorquinisme. I quan arribaria l’hora d’articular un Avantprojecte d’Estatut durant la Segona República, aquest seria exclusivament per a Mallorca i Eivissa (1931).

Gregori Mir publica el 1975 amb el pseudònim d’Anselm Llull -el nom del Turmeda i el llinatge del beat Ramon- a Edicions Catalanes de París dos profusos toms sota el títol d’ El mallorquinisme polític (1840-1936). Del regionalisme al nacionalisme. Ell ho retrotreu a l’aparició del que podem considerar un ‘‘regionalisme cultural’’ amb la presentació de la revista La Palma (1840), el despertar de la Renaixença literària a les Balears després d’uns segles de Decadència en què, parafrasejant Nebrija, la llengua havia servit de ‘‘compañera del Imperio’’. En el llibre de Mir, Miquel dels Sants Oliver ja encapçala el segon apartat d’‘‘Aparició del pensament polític regionalista’’. Tant Oliver com son pare s’havien encarregat de la direcció del diari La Almudaina, defensor abanderat d’un regionalisme de centredreta. Oliver, a més, hi havia reflexionat en obres com ara La cuestión regional (1899).

Durant la Transició, les constituents del 1977 es jugaren pensant en Madrid i es cobraren aviat una víctima: la Unió Autonomista. En part, l’enterraren en empassar-se d’un glop el cafè autonomista i no deixar que la UA se’l begués tota sola. Josep Melià era l’autor del clàssic Els mallorquins (1967), però a alguns sectors esquerrans els devia fer arrufar el nas la possibilitat de presentar-s’hi plegats, atès que també havia estat procurador a Corts franquistes el 1974. Melià i Climent Garau s’embarcaren en l’aventura d’Unió Autonomista bo i desconeixent el comportament dual dels votants. S’estrenaren a les generals i toparen amb una bardissa. La Unió Autonomista es dissolgué i Melià desembarcà al centre espanyol d’una UCD amb una ànima regionalista interna, i després al CDS, d’on acabaria essent expulsat el 1990. Impulsa llavors Centristes de Balears, que amb la Unió Balear de Gori Mir conflueix en Convergència Balear (1991) i, al cap de dos anys, desembarquen a Unió Mallorquina. Melià n’esdevindria el vicepresident.

Tampoc la UCD sobreviuria a la Transició. I això és important per tal com un líder illenc d’aquell colós centrista (la figura gegantina del president Jeroni Albertí) pretén d’emular l’exemple de Jordi Pujol a Catalunya i s’aprofita de l’ensulsiada de Suárez per crear una formació de centre autonomista: Unió Mallorquina. Vist amb perspectiva, els sis diputats autonòmics per Mallorca i les dinou batlies del 1983 es considerarien ara uns resultats francament bons, deguts en part a la tirada d’UCD, el candidat i el pacte amb el Partit Demòcrata Liberal; per Albertí, tanmateix, havien resultat un fiasco.

Bastió d’Aliança Popular de Fraga

Les Illes (particularment, Eivissa i Mallorca) constituïen un dels bastions de l’Aliança Popular de Fraga. En aquells comicis, AP hi havia concorregut amb Gabriel Cañellas, que havia empatat a 21 escons amb el PSIB de Fèlix Pons. L’amo en Biel també cobeja apropiar-se l’espai d’UM i l’extinta UCD a través del seu discurs i pràctica política fins al punt de generar, amb el temps, un concepte força estès d’un PP regionalista. A les autonòmiques del 1987, AP ascendia a 25 escons i reduïa la presència d’UM a quatre, i el 1991 UM es presentava coalitzada amb el PP. En operacions semblants, els conservadors engolien també formacions paral·leles com Unió Valenciana i Coalición Galega -cap de les dues, val a dir-ho, ha tornat a aixecar el cap. Però, a Balears, el president Cañellas el 1992 cometé el cras error de destituir la consellera de Cultura d’UM, Maria Antònia Munar. Mesos abans, aquest partit havia fet un congrés en què es declarava nacionalista i les relacions sempre tibants amb els conservadors s’havien anat deteriorant molt.

Per tornar a trobar la creació d’un partit regionalista amb cara i ulls a l’Arxipèlag hem d’esperar a la creació de la Lliga Regionalista (2011) de Jaume Font. Destituït Cañellas arran d’un escàndol de corrupció, el PP havia entrat en una progressiva deriva espanyolista que arribà a qüestionar el rol de la llengua a les escoles amb José Ramón Bauzá. Font no ho podia comportar. Però els resultats no l’acompanyaren i no obtingué representació. Del cantó nacionalista, mentrestant, UM -amb alguns dels seus principals dirigents perseguits per la justícia- havia volat pels aires i el president Josep Melià Ques n’anuncia la dissolució el 2011, poc després d’un escorcoll a la seu del partit. Es funda Convergència per les Illes, un partit nacionalista que tampoc aconseguí entrar al Parlament, de manera que la confluència amb la Lliga resulta apressant.

La Lliga i CxI donen lloc a El Pi (2012). Curiosament, tots els mitjans de comunicació en parlen ara com d’una formació regionalista. Convé remarcar que els estatuts del partit en cap moment esmenten aquesta paraula -tampoc la de nacionalista. S’empra l’eufemisme balearista però, en qualsevol cas, El Pi és un projecte plural des de l’origen i actualment és la casa que pretén ocupar l’espai del centre polític regionalista-nacionalista aquí.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF