Del nyap a l’estabilitat: llums i ombres del govern a la portuguesa

MadridEra el novembre del 2015 i el govern conservador en minoria va caure amb només onze dies de vida. El Partit Socialista de qui seria el futur primer ministre de Portugal, António Costa, va renunciar a les polítiques d’austeritat a canvi del suport parlamentari per la moció de censura i l’estabilitat de govern de les tres forces a la seva esquerra: el Partit Comunista Portuguès, els Verds i el Bloco d’Esquerda, partit agermanat amb Podem. Així va néixer el govern “a la portuguesa” que no es cansa de defensar el president espanyol, Pedro Sánchez, per donar allargs a l’executiu de coalició que exigeix Pablo Iglesias.

El Bloco no va posar mai sobre la taula aquesta opció, recorda la seva diputada Isabel Pires: “En cap moment ens ho vam plantejar perquè només teníem un 10% dels escons i no hi vèiem el sentit; per nosaltres era més important arribar a acords programàtics”. Una possibilitat que Podem, amb el 12% dels diputats al Congrés (42 de 350), continua rebutjant frontalment.

Segons rememora Pires, les negociacions també van passar per dificultats a Portugal “per episodis d’arrogància dels socialistes”, tot i que al final “van haver de cedir perquè portaven un dels programes electorals més a la dreta que han tingut mai i s’havia de posar fi a uns anys d’austeritat molt durs per a la societat”, considera. Hi va ajudar el paper de Costa, amb fama de flexible ja des de la època (2007-2015) que va ser alcalde de Lisboa.

“Contextos diferents”

El més important per arribar a un acord va ser “la voluntat de negociar de les dues parts”, segons apunta Pires, que no vol aventurar-se a recomanar o no aquest model de govern a Unides Podem perquè es tracta “de contextos diferents”. Aleshores l’emergència d’acabar amb l’austeritat va ser el motor de les esquerres per tombar els conservadors, de la mateixa manera que la corrupció del PP va servir perquè Sánchez i Iglesias, amb el suport d’Esquerra, PDECat, Compromís, PNB, Nova Canàries i Bildu, tombessin el govern de Mariano Rajoy amb una moció de censura ara fa un any. Els vots del partit lila, de fet, han sigut fonamentals en tot aquest temps per aprovar mesures com la pujada del salari mínim o la restitució de la sanitat universal.

En els poc menys de quatre anys que fa que funciona la fórmula a Portugal, el creixement econòmic originat en millores socials ha servit perquè el país sigui un model a seguir fins i tot pel Fons Monetari Internacional (FMI), que el va definir com a “exemple per a Europa i per al món”. I això que quan els socialistes es van aliar amb les altres formacions, des de la dreta van qualificar el pacte de geringonça, que en portuguès significa destrossa, nyap. En tres anys, Portugal va sortir del pou amb una caiguda de l’atur del 16,3% al 6,7% i un dèficit fiscal que ha passat de ser de l’11% al 0,5%. Amb l’esquerra, els socialistes han aconseguit apujar les pensions i el sou dels funcionaris, sufragant-ho amb un augment d’impostos a les grans empreses i una reducció, en canvi, de l’IRPF a les rendes baixes.

Hi ha hagut també moments de tensió, com ara l’aprovació dels pressupostos l’octubre de l’any passat o, sobretot, la nova reforma laboral que els socialistes van votar el juliol del 2018 aliats amb la dreta i amb els vots en contra dels seus socis del Bloco i del Partit Comunista, que consideraven que el nou marc encara es traçava sota les imposicions de la troica europea.

Moviments com aquest reforcen les pors d’Iglesias, que afirmava que Sánchez vol pactar “mesures socials” amb Unides Podem però “aliar-se amb la dreta quan es tracta de polítiques macroeconòmiques”. La diputada Pires, tanmateix, dubta que el fet de ser dins del govern pugui blindar el partit lila d’una jugada similar. “Nosaltres no tenim l’experiència del govern de coalició, però quan depens de l’equilibri de forces del poder legislatiu i saps que hi ha una pressió molt forta dels poders econòmics, no estic gaire segura que tenint ministeris puguis evitar aquestes situacions”.

A dos mesos de les eleccions a Portugal, Pires no vol opinar sobre si repetiria la fórmula -“Ens hem de centrar en la nostra campanya”, diu-, però és optimista: “Les enquestes ens pronostiquen un creixement perquè els carrers ens reconeixen el nostre paper per millorar la vida de les classes treballadores”. I no només això. Pires assegura que no estar a l’executiu els ha permès “independència i més força en les reivindicacions laborals”. Justament l’argument que des d’Esquerra Unida i els Anticapitalistes han fet servir per defensar aquesta via.