Ciutadans repeteix l’estratègia de crispació que els va fer forts a Catalunya
L’ús mediàtic dels atacs patits a l’Orgull LGTBI no ha tingut els mateixos fruits que el conflicte amb l’independentisme
MadridAssistir a un lloc o acte on saben que no són benvinguts per ser increpats i atraure l’atenció mediàtica. Culpar líders polítics d’altres formacions dels atacs rebuts. Exagerar-los. Denunciar-los davant la justícia tot estirant-ne la repercussió durant uns dies. Ciutadans repeteix a Madrid, pas a pas, l’estratègia i l’ús mediàtic dels atacs rebuts en municipis catalans, primer, i bascos, després. Ho ha fet aquesta setmana després que la seva número 2, Inés Arrimadas, i altres militants del partit fossin increpats a l’Orgull LGTBI a Madrid. El partit es copia a ell mateix en àmbits fora de l’eix nacional i fa servir a l’Estat i contra Pedro Sánchez la crispació que els va fer forts a Catalunya.
El primer camp de proves lluny de Catalunya va ser Euskadi, on el partit va celebrar actes de les generals i les municipals en municipis simbòlics en la lluita antiterrorista on no tenien possibilitats de treure representació. Un informe intern del partit publicat a Eldiario.es a principis de la setmana passada qualificava com un “èxit” les visites durant la campanya de les generals a Errenteria o Ugao-Miraballes, a Euskadi, on els líders de Cs van ser increpats però no agredits.
Pocs dies després Arrimadas i Rivera no només denunciaven els atacs rebuts a l’Orgull per la disposició de Ciutadans a pactar amb Vox, sinó que acusaven el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, d’haver-los provocat. Un dia abans de la desfilada, Marlaska havia apuntat que aquesta decisió d’acostar-se a Vox tindria “conseqüències”. “Estem preocupats que un ministre de Sánchez assenyali els votants de Ciutadans i després ens agredeixin”, va dir Rivera dos dies després de l’Orgull.
Les declaracions recorden molt les que, el gener del 2019, va fer servir el dirigent de Cs a Catalunya Carlos Carrizosa després que un regidor del seu partit fos agredit i acabés amb un trau al cap per l’acció d’un independentista que li va llançar una llauna. “La Generalitat fa el treball brut a aquests intolerants que ens han agredit: assenyala els que treuen els llaços grocs i els criminalitza”. El Govern va condemnar l’agressió uns dies després. Aquell fet, que sí que va tenir un ferit, va ser denunciat pel regidor.
Les denúncies són una constant en aquesta estratègia de crispació: també ho van fer per injúries, amenaces i odi després de la seva visita a Errenteria. I aquesta setmana van presentar una denúncia per delictes d’odi contra els manifestants de l’Orgull que, presumptament, els van agredir, malgrat la contradicció entre la versió del partit taronja i la de l’informe policial, que deia que els membres del partit no van seguir les indicacions dels agents i que no es va arribar a cap agressió física.
Els funcionarà l’estratègia? El politòleg Pablo Simón apunta que es tracta d’una tàctica per “ocupar el cicle de notícies”, que en el cas de l’Orgull va aconseguir “que no es parli de les reivindicacions del col·lectiu”. En resum, tant amb l’independentisme com amb l’Orgull intenten “generar la percepció que són un grup de lluitadors contra l’establishment”, de manera que per contrast “el PP sembla un partit d’ordre i està recuperant poder institucional”. Simón recorda que Cs va néixer “contra el consens catalanista” a Catalunya i que a l’Estat intenta fer-ho contra “un sanchismeque no se sap gaire bé què és”.
“No tinc clar que tingui el mateix recorregut que el que ha tingut a Catalunya, perquè els genera desgast, l’audiència amb què connecten és menor i es poden convertir en un partit antipàtic”, reflexiona Simón, que posa com a exemple la imatge “cremada” d’Inés Arrimadas, que contrasta amb “la bona imatge que tenia a l’Estat quan estava a Catalunya i se la considerava una mica la Joana d’Arc contra l’independentisme”. “Ara mateix semblen un partit de desordre o conflicte”, afegeix. Simón veu aquesta estratègia “insòlita” tant a Espanya com en altres democràcies, i apunta que “quan hi havia terrorisme, els partits no anaven a buscar el conflicte perquè ja existia”.
Democràcia d’audiències
Les actituds dels agressors i després de Cs magnificant els atacs i “fent-los servir per quedar com a víctimes”, segons la politòloga Astrid Barrio, “es retroalimenten”. Barrio assegura que en tots dos casos “es comporten com allò que volen combatre” i assenyala que “la performance està instal·lada en tots els camps de la política”. En aquest sentit, recorda el filòsof francès Bernard Manin, que ja en els anys 80 parlava d’una “democràcia de les audiències”
Portada a l’extrem de Cs, l’estratègia és “perillosa”, segons coincideixen Barrio i Simón, que afegeix: “Saps com comença però no com acaba”. Fonts del partit, en canvi, neguen que es tracti d’una tàctica. “No accepto aquesta tesi. Nosaltres anem on volem i el fet que alguns grups s’apropiïn d’alguns carrers, com per exemple a l’Euskadi més rural, es normalitza perquè uns ho fan i perquè els altres ho permeten”, reflexiona. Aquesta font afirma: “Pensar que anem a provocar és interioritzar que existeixen a Espanya dos tipus de territori: els democràtics i els d’excepció”.
