Comença el judici contra els vuit joves d’Altsasu
Els demanen 375 anys de presó per terrorisme arran d’una baralla
VitòriaL’Audiència Nacional comença avui el judici contra vuit joves d’Altsasu acusats d’un delicte de terrorisme per haver-se barallat amb dos guàrdies civils que estaven fora de servei l’octubre del 2016 en un bar d’aquest municipi navarrès. La fiscalia demana pels fets penes d’entre 62 anys i 6 mesos i 12 anys i 6 mesos de presó per als vuit joves: això suma un total de 375 anys.
Tres dels nois -Adur Martínez de Alda, Oihan Arnanz i Jokin Unamuno- acumulen 518 dies a la presó en qualitat de presos preventius. Carmen Lamela, la mateixa jutge de l’Audiència Nacional que va empresonar els dirigents independentistes catalans abans que el cas passés al Tribunal Suprem, va dictar presó preventiva contra ells per risc de fuga, tot i que dos dies abans s’havien presentat de manera voluntària a Madrid després de saber que se’ls investigava. Tots tres són a centenars de quilòmetres de les seves famílies i amics i en un règim excepcional aplicat habitualment contra els acusats de terrorisme. Bel Pozueta, la mare de l’Adur, recordava a l’ARA la duresa d’aquesta situació: “Ens aixequem a les 3 de la matinada per poder veure’l. A vegades només 40 minuts, i a vegades no podem veure’l perquè està en aïllament”.
L’escrit de la fiscalia, en línia amb la doctrina “tot és ETA” engegada per Baltasar Garzón, integra els processats dins una suposada campanya d’assetjament contra la Guàrdia Civil anomenada Alde hemendik ( Fora d’aquí, en basc), posada en marxa, segons el relat del fiscal, per ETA el 1978. El cas és que Alde hemendik ha sigut històricament un moviment popular i social basc que ha buscat la sortida de les forces de seguretat de l’Estat.
El parer del fiscal José Perals és que els vuit joves estarien al servei d’una estratègia que es va idear molt abans que ells mateixos haguessin nascut. Segons l’ordre de processament, encara estaria operativa, cinc anys després que ETA hagi aturat l’activitat armada. Desmuntar aquest argument, la connexió d’una suposada estratègia d’ETA amb els nois d’Altsasu, serà la principal feina de les defenses, tal com apunta a l’ARA l’advocada d’alguns dels acusats, Amaia Izko.
La fiscalia també dona per provat, en un calc del relat aportat per la Guàrdia Civil, que el que va passar al Bar Koxka el 15 d’octubre del 2016 va ser una acció premeditada i planificada, seguint una estratègia d’assetjament contra l’institut armat. Aquest és un altre mur que les defenses volen enderrocar. La tercera qüestió és desmentir els fets, i aquí hi ha la paraula dels dos guàrdies civils i acompanyants contra la dels vuit nois.
Amnistia Internacional ha posat de manifest que l’acusació contra els nois d’Altsasu no és ni imparcial ni proporcional. Segons el parer d’Izko, “no es donen les garanties mínimes de defensa”. Aquesta advocada navarresa, una assídua de l’Audiència Nacional, destaca la instrucció del cas i les innombrables traves i negatives que s’han posat per admetre les proves de la defensa: “No he vist mai res semblant”.
Cal recordar que, abans que agafés el cas la jutge Lamela a instàncies de Covite (Associació de Víctimes del Terrorisme del País Basc), era l’Audiència de Pamplona l’encarregada de jutjar-los. Si els fets s’haguessin jutjat a Navarra i no a l’Audiència Nacional, la tipificació hauria sigut diferent. No obstant això, el fiscal va construir una narració per adequar-la al delicte de terrorisme que reclamava Covite. Per això va prescindir dels primers informes policials que interpretaven els fets com, en tot cas, un delicte d’odi, cosa que hauria deixat el cas a l’Audiència navarresa. Fins i tot la mateixa Guàrdia Civil, la setmana següent dels fets, va remetre al jutjat d’instrucció número 3 de Pamplona unes diligències en què no parlava de delicte terrorista.
Tampoc hi ha proporcionalitat de les penes respecte als fets, com denuncia Amnistia: 375 anys per un turmell trencat i algunes contusions i blaus. Fets semblants, en altres llocs de l’Estat, no haurien tingut les mateixes conseqüències, però el lloc és clau. Per això se’l coneix com el cas Altsasu.
