RELLEU A LA MONCLOA

Breu història del PSOE: l’arquitecte del règim del 78

Torna al govern en el seu pitjor moment: resurrecció o prolongació de l’agonia?

El 28 d’octubre del 1982 el PSOE va guanyar les eleccions al Congrés de Diputats amb el 48 per cent dels vots i una majoria de 202 escons sobre 350. La participació va ser molt alta: gairebé el 79 per cent. L’esquerra arribava així al poder a través d’un partit centenari, protagonista a la Segona República i prohibit durant la dictadura. El cicle de transició que s’havia obert amb la mort de Franco es tancava: començava la construcció del nou règim. I el PSOE en seria el principal arquitecte. La dreta al voltant d’Alianza Popular, amb el 26 per cent dels vots, començava la travessia del desert necessària atesa la seva familiaritat i implicació en el franquisme.

Per casualitat, el dia d’octubre del 74 en què els socialistes van triar com a secretari general Felipe González jo era al despatx del secretari de comunicació del Partit Socialista francès, Claude Estier. Va rebre una trucada. I en penjar em va dir: “Els socialistes espanyols estan bojos, han elegit secretari general un advocat laboralista que no coneix ningú”. L’anècdota il·lustra el distanciament que sempre hi va haver entre el socialisme espanyol i el socialisme francès, que va fer que González estigués sota tutela de la socialdemocràcia alemanya. A França, fruit de la feina de persuasió de Santiago Carrillo, s’havia imposat la idea que el canvi de règim a Espanya es faria amb un model semblant al d’Itàlia, amb el partit comunista com a força hegemònica de l’esquerra. El PSOE va tenir poc protagonisme en la resistència antifranquista. Però va interpretar el canvi: es va presentar a les eleccions del 1977 amb un lideratge jove i amb un look gens nostàlgic, a diferència del PC, que exhibia les glòries històriques amb Dolores Ibárruri en primer pla. El blanc i negre contra el tecnicolor, la memòria del passat contra la renovació del present. Fraga i Carrillo, Suárez i Felipe González. I la ciutadania va preferir girar full.

La UCD va pagar els costos d’una Transició turbulenta, dirigida per un líder hàbil en el regat curt però feble amb el projecte de fons i traït pels seus. I amb la victòria del 1982 va caure sobre el PSOE la responsabilitat de construir el nou règim. Pel camí -seguint la línia del mestratge alemany-, buscant l’homologació tant europea com dels poders fàctics, havia fet el seu particular Bad Godesberg (l’actualització ideològica de l’SPD el 1959), amb la proposta de González de suprimir la referència al marxisme com a doctrina del seu ideari, que va culminar amb una dimissió calculada i restauració posterior del ja líder indiscutible del partit. El tàndem Felipe González - Alfonso Guerra, l’estadista i l’encarregat del partit, funcionava. Tanmateix, el 82, el clima d’inseguretats i de dubtes sobre el grau de neutralització del franquisme era gran. Un any i mig abans hi havia hagut el fallit cop d’estat de Tejero.

Amb aquests antecedents la principal preocupació dels acabats d’arribar va ser l’estabilitat. Garantir que la democràcia no fos una vegada més un breu miratge. Per tant, els nous governants van buscar estabilitat econòmica i reconeixement de l’establishment (Miguel Boyer va ser ministre d’Economia), i assegurar que les incrustacions de l’antic règim no fessin naufragar la democràcia (a Narcís Serra li va tocar posar ordre a Defensa). Dit d’una altra manera: el PSOE va arribar amb una legitimitat democràtica sense precedents i amb una autoritat política insòlita i, en comptes d’aprofitar-les per dotar aquest país de la cultura i de la pràctica democràtica que no tenia, va prioritzar la consolidació de les institucions. I això es va traduir en un sistema jeràrquic i rígid, construït sobre l’hegemonia de l’executiu respecte als altres poders i sobre un model de partits molt piramidal, que va prendre la forma del duopoli de poder PSOE-PP.

La doctrina Guerra

Dues frases d’Alfonso Guerra il·lustren l’arquitectura angular d’aquest règim: “Montesquieu ha mort”, o sigui, adeu a la separació de poders, i “El que es mogui no sortirà a la foto”, que ens descriuen uns partits construïts sobre la base del suport incondicional al líder, en què tot conflueix cap amunt. I en aquesta lògica harmonitzadora cal situar la Loapa, que, el juliol del 1982, el PSOE va pactar amb el llavors president Calvo Sotelo com a crida a l’ordre i al control d’un sistema autonòmic sorgit dels consensos de la Transició. En part va ser declarada inconstitucional, i el 1983 el govern socialista la va completar amb la llei del procés autonòmic a la qual es van oposar el PNB i CiU. Anys més tard, Zapatero, sent president, em va dir que la singularitat del règim espanyol, arran de molts dels conflictes, és que és “molt descentralitzat en la despesa i molt centralitzat en la presa de decisions”. Aquest va ser el resultat de la Loapa i els seus epifenòmens.

L’altra obsessió de Felipe González era l’homologació europea d’Espanya. L’Europa alemanya, llavors ja governada per Kohl, i l’atlantisme com a referents per emprendre l’alineació del PSOE amb les exigències del Consens de Washington (combatre la inflació, reduir el dèficit públic, fer privatitzacions i iniciar la reconversió industrial). En aquest sentit hi ha dues fites importants: el 12 de juliol del 1985 es va firmar de manera solemne a Madrid l’ingrés d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea. I el 12 de març del 1986 Felipe González, que havia apostat el seu càrrec en la batalla, va guanyar el referèndum d’adhesió a l’OTAN amb el 52,3 per cent de vots afirmatius i el 39,8 en contra. El vell eslògan “OTAN, de entrada, no ” havia acabat amb un , que va marcar la fi de l’idil·li entre l’electorat d’esquerres i el PSOE. Va ser la culminació del “ desencanto ” generat quan es va constatar, una vegada més, que quan sembla que tot és possible sempre ve algú a posar ordre. I aquest va ser el PSOE, el que tenia més autoritat per fer-ho.

El final de l’hegemonia

L’hegemonia socialista es va començar a esquerdar a finals dels 80. Els GAL, la corrupció i el desacord amb els sindicats (que va dur a una massiva vaga general el 14 de desembre del 1988) van ser les vies d’aigua que van dur a la derrota del 1996, quan Aznar va guanyar per la mínima i, amb el suport parlamentari de CiU -instat per Felipe González, segons li agrada dir a Jordi Pujol-, va acabar amb el període felipista. Els intents desesperats de regeneració amb Belloch a Justícia i Interior i amb el fitxatge de Baltasar Garzón, que va sortir per la porta falsa, no havien servit.

El PSOE va agafar llavors ressaca: “ Ni contigo ni sin ti ”. Quan finalment González va deixar el partit, Josep Borrell i Joaquín Almunia es van cremar en una fase de transició que va culminar amb la inesperada victòria per la mínima de Rodríguez Zapatero, elegit secretari general l’any 2000 derrotant el candidat oficialista, José Bono. Aznar havia arribat a l’apogeu amb la seva majoria absoluta. En un segon mandat entregat a la política internacional, seduït per la possibilitat d’exercir d’home dels americans a Europa, trencant els consensos llargament trenats per González i enfrontant-se amb Alemanya i França, va dur el país a l’aventura de la Guerra de l’Iraq quan ell ja havia anunciat que no es tornaria presentar. El rebuig social va ser enorme. I Zapatero ho va saber capitalitzar prometent la retirada de les tropes. La pèssima gestió de l’atemptat de l’11 de març del 2004, en vigílies de les eleccions, va fer la resta.

I Zapatero va ser president. Com si hagués quedat atordit per la gosadia de desafiar els americans, va desaparèixer de l’escena internacional. Una dreta llançada per la via del ressentiment li va fer la vida impossible, tant quan va emparar la reforma de l’Estatut de Catalunya com en els seus intents d’avançar en la fi de la violència al País Basc trencant el consens sobre el terrorisme. I tanmateix va ser sota el seu mandat que ETA va anunciar que deixava de matar.

L’infaust maig del 2010

L’herència de Zapatero va ser situar Espanya a l’avantguarda en matèria de drets individuals, malgrat les campanyes desaforades del PP aliat amb l’Església catòlica. L’esclat de la crisi del 2008 el va desbordar. Va tardar a reconèixer la gravetat de la situació i mai va donar la sensació de tenir un rumb. I el PSOE va caure en picat després de l’infaust dia de maig del 2010 en què, en un gir total, es va entregar de ple a les exigències dels organismes internacionals i va emprendre el camí de l’austeritat. El 2011 la confiança dels votants socialistes en el president s’havia desplomat: del 73,5 per cent el 2007 al 35,2 per cent. El PSOE s’ha sostingut sempre sobre dos peus: Andalusia, el seu accionista principal, i Catalunya (el PSC), amb una aportació electoral decisiva a les seves victòries. Amb el Procés, que ha descol·locat el PSC, s’ha quedat coix, però aquesta és una altra història: la del PSOE de Sánchez, que es disposa a governar.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF