POLÍTICA

Per què les Balears no han aconseguit mai un congressista d’un partit no estatal

El vot dual, l’insularisme, la manca d’integració dels nouvinguts i el petit nombre de diputats que estan en joc en són els principals factors decisius

Hi ha diverses causes que expliquen que les Balears no hagin tingut mai un diputat al Congrés d’un partit no estatal, perquè es tracta d’un fet complex i que ve de lluny. El vot dual, l’insularisme, la manca d’integració dels nouvinguts i el petit nombre de diputats que estan en joc són els principals factors decisius que han fet que les Illes siguin l’única comunitat autònoma amb llengua pròpia que mai ha tingut un representant al Congrés que no sigui d’un partit sucursal de Madrid. “És cert que hi ha un vot dual que pensa en clau espanyola a les generals”, assenyala el periodista Miquel Payeras, coautor, amb el psicòleg social Gonzalo Adán, del llibre El complejo comportamiento del voto en las Baleares (Lleonard Muntaner). “Però això no ha d’emmascarar que hi va haver un moment als anys 70, quan es forjà el nacionalisme, durant el qual va ser raonable pensar que es podia assolir aquest objectiu”, afegeix. I explica que “és la història del que podia haver estat i no va ser, perquè la societat ja no és la mateixa”.

Les Balears varen estar a punt d’aconseguir un diputat estatal l’any 2004, amb Nanda Ramon com a cap de llista d’una coalició formada pel PSM, Entesa Nacionalista, Esquerra Unida, Els Verds i Esquerra Republicana, quan s’assolí un 8,7% dels vots. Des de llavors, només l’any 2015 es tornà a presentar una ocasió propícia, aquesta vegada amb Antoni Verger com a cap de llista dels ecosobiranistes. De moment, el present deixa sobre la taula una xifra que no els dona gaires esperances: el 4% que aconseguí MÉS Esquerra el 10-N, la pitjor xifra dels darrers 26 anys.

El paper dels nouvinguts

L’augment de població a les Balears ha jugat en contra de la possibilitat que els partits no estatals aconsegueixin un diputat al Congrés. “L’adscripció dels nouvinguts i els seus descendents als trets identitaris tradicionals és baixa o nul·la”, diu Payeras. “Els immigrants que anaren a Catalunya els anys 60 estaven orgullosos que els seus fills parlassin català. Però aquí hi ha un problema d’integració, amb molta gent que no en sap ni una paraula”, comenta per la seva banda la presidenta de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, Margalida Miquel, que va ser també la segona integrant de la llista d’Unitat per les Illes (formada per PSM, Entesa per Mallorca, ERC i UM) a les eleccions estatals del 2008, amb Pere Sampol com a líder d’aquella candidatura.

Tampoc no ha ajudat que hagin mancat “mitjans de comunicació centrats en les Illes”, segons explica l’historiador Antoni Marimon. “Alguns han estat obertament hostils als partits que podien aconseguir un diputat d’àmbit no estatal”, afegeix. Segons l’històric dirigent del PSM i exsenador autonòmic Pere Sampol, “el marc mental d’una bona part de la població no és diferent del de qualsevol província castellana, i a això cal afegir-hi el mateix bombardeig mediàtic”. A més, l’excessiu insularisme de les formacions polítiques ha fet difícil que hi hagués “una resposta unitària” a les problemàtiques de les Balears, segons explica Payeras. Aquest reflex de la divisió territorial en els partits de les Illes ha donat força a les formacions estatals, que s’han presentat com “la veu de les Balears al Congrés”, segons Damià Pons, conseller d’Educació del primer Govern del Pacte amb el PSM.

També cal tenir present una qüestió numèrica: a les Balears només es trien vuit diputats per al Congrés, i per arribar-hi cal un percentatge de vot molt més elevat que a les eleccions autonòmiques o insulars. “MÉS ha aconseguit tres diputats al Parlament balear amb un 6% dels vots, i això és impensable en unes generals”, diu Payeras. En el cas dels ecosobiranistes, la competència de Podem ha estat més eficaç que la que hi havia amb Esquerra Unida. “Ha aparentat ser un vot útil contra l’extrema dreta i molta gent ha preferit un mal menor”, diu Marimon. Però no s’han de deixar de banda les errades internes dels partits no estatals. “Els canvis de nom i de sigles han estat un problema”, diu Marimon. Pons hi coincideix. “La discontinuïtat en la fórmula i la denominació és un error, perquè cal estabilitat, i un discurs i un argumentari molt construït”, explica. “Ho hem intentat en diferents combinacions, però cap ha funcionat”, diu per la seva banda l’actual portaveu de MÉS per Mallorca al Parlament balear, Miquel Ensenyat.

Aquest fracàs a les eleccions estatals no es pot atribuir només als partits sobiranistes, sinó que també l’han patit les formacions regionalistes. “Una opció regionalista, al marge de qualsevol sospita nacionalista, podria funcionar en el cas d’El Pi com a vas comunicant amb cert vot del PP”, diu Payeras. A més, el regionalisme mallorquí mai “no ha mostrat un excessiu malestar amb el constitucionalisme”, a parer de Damià Pons. Així i tot, El Pi va renunciar a presentar-se a les eleccions generals del 10 de novembre, i no va demanar el vot per a MÉS Esquerra, l’únic partit no estatal que hi va prendre part. “Hi ha partits d’altres regions que han aconseguit un diputat després de 30 anys i nosaltres només en duim cinc”, diu el president d’El Pi, Jaume Font, qui creu que també hi ha influït el “canvi de model polític” i el gran ventall de partits que hi ha en l’actualitat.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF