Arnaldo Otegi: l’arquitecte de la via política
"Debutava com a portaveu de la mesa nacional d’Herri Batasuna (HB) el febrer del 1998, quan el gruix de la direcció precedent era a la presó"
BarcelonaSense la signatura d’Arnaldo Otegi Mondragón al pacte de Lizarra-Garazi, el 12 de setembre del 1998, el primer alto el foc indefinit d’ETA no s’hauria produït. Era un gran pas en el procés de pau que tot just acaba de registrar el lliurament de les armes per part de l’organització.
Otegi debutava com a portaveu de la mesa nacional d’Herri Batasuna (HB) el febrer del 1998, quan el gruix de la direcció precedent era a la presó. Anava amb camisa blanca, un color que sovinteja. Tenia trenta anys i tenia al costat una nova generació de polítics entestats a acabar la guerra per poder guanyar la independència des de la política, perquè amb les armes no s’aconseguiria mai i perquè s’havia de girar full a tots els patiments, i calia començar per respectar el dret de viure. Noms cabdals, intel·lectualment preparats i valents en l’activisme: Esther Agirre, Pernando Barrena, Rafa Díez, Rufi Etxeberria, Txelui Moreno, Joseba Permach, Joxe Petrikorena.
Els esforços que tots plegats han esmerçat a posar fi a la violència i establir un independentisme modern són enormes, i tenen molt protagonisme en l’operació cívica de reconeixement del dolor causat rescabalant antics silencis i construint la convivència. Tots han passat per les incomprensions del “foc amic” i per la presó. A l’últim tram, Otegi ha complert sis anys i mig de pena, del 2009 al 2016. Còmput total d’anys de presó: 15, la quarta part de la seva vida.
Ara l’esquerra abertzale està immersa en un nou relleu generacional. Només Otegi es manté a la mesa nacional de Sortu, que molt intencionadament han triat com a últim nom: vol dir néixer, brotar, sorgir ; i, en la mateixa clau de reciclatge per al futur, s’estimen més ser esquerra “independentista” que “patriòtica”. Són gent jove, que ja no han tingut contacte amb la lluita armada i que han de competir, sense l’èpica que els aglutinava, amb una nova esquerra que els disputa l’espai electoral i amb un PNB nacionalment tan conservador que no té cap intenció d’acordar un pacte sobiranista. I ells tampoc el buscaran fins que no els sobrepassin electoralment.
