Tot i la proximitat que hi ha avui entre el Pirineu i l'àrea metropolitana de Barcelona, de la qual prové la majoria de turistes que van a la nostra serralada a «carregar les piles», a «buscar pau i tranquil·litat», a «viure l'essència de la muntanya» o les tres coses juntes i d'altres que hi afegeixen, creix la llunyania propiciada pels tòpics i la superficialitat.
De la gent que ens visita n'hi ha de tota mena i és de mal gust classificar-la en funció de la procedència, la manera de parlar o les formes correctes —o no— de dirigir-se a la d'aquí. A tot arreu hi ha de tot. Però mai fins ara no havia sentit preguntes com «per què teniu vaques?», «per què mateu porcs» o «per què no arregleu les pistes?», respostes pregunta com «vostè no pren llet quan esmorza?», «li agraden els nostres embotits?» o «es pensa que les pistes es van obrir per als quads i els tot terreny?» aporten una solució parcial per matar la «conversa», però el problema té molt més fons.
Al Pirineu la vida no s'hi ha aturat mai, la seva gent no és antiquada i el temps no hi passa a poc a poc. No s'hi viu com abans —només faltaria, sense llum, gas, aigua calenta, calefacció... — i la pau i la tranquil·litat, com a ciutat, es troben dins de cadascú. I aquesta vida va més enllà de si hi ha bolets al bosc, de si hi ha neu a les estacions d'esquí o de si als restaurants s'hi fan bons plats típics, informació freqüent dels mitjans de comunicació. Entre tots cal obrir més els ulls i comprendre.
