20 anys de vida fent d’hostalers al puig de Maria

PollençaFa 20 anys i dos mesos que Antoni Pons i Cati Coll varen decidir canviar de vida. Ell era fotògraf de poble, es guanyava el sou fent retrats per a bodes i comunions, també tenia pressa per les fresses i les festes populars i col·laborava amb premsa escrita. Ella es feia càrrec de la tenda de fotografia situada al número 48 del carrer Pare Vives de Pollença. A l’octubre del 1997, varen deicidir penjar la càmera i anar-se’n a fer d’hostalers al santurari del puig de Maria, que es troba a 330 metres sobre el nivell de la mar. Demà partiran, diran adeu a 20 anys de la seva vida. La parròquia Mare de Déu dels Àngels de Pollença ha tret a concurs públic l’explotació de l’hostal, el servei de bar i el restaurant. Han valorat l’oferta econòmica.

En arribar al puig, Cati va estar tres mesos sense baixar a la `civilització’ i ho va fer per anar de compres a un centre comercial:“Després d’haver viscut aquí, on tot és obert, la sensació va ser claustrofòbica”, recorda. Varen agafar el relleu a l’amo en Martí de la Torre i la seva dona. Llavors també li donava una mà Jaume el moro, un dels primers magribins en arribar a Pollença. L’amo en Martí va ensenyar a menar l’ase a Toni, a posar-li les beaces i tots els ormejos. “Ara ja no en sabria”, somriu. “Es va morir de tètanus, el pobre animal -recorda. El vàrem substituir per una ‘eruga’ i després varem comprar una moto ‘quad”.

Durant aquest 20 anys, han vist néixer la seva filla. El 6 d’octubre del 2001 venia al món Caterina Pons Coll. “Tres dies a la clínica, tres dies a ca nostra, a la casa de Pollença, i després amb el cabàs cap al puig”, recorda Cati. A ella no li va costar adaptar-se: “No ha conegut res més”.

“Al començament anàvem de cap, no teníem horaris, res. Sabíem quan començàvem però mai quan acabàvem”, explica Toni. Hi havia una finestreta on la gent s’acostava a comprar ciris, qualque escapulari i les tradicionals cintes el dilluns de Pasqua. “També fèiem cafè però quan el servíem ja era fred; per anar a la cuina havíem de passar per un parell de passadissos”. Els caps de setmana tenien l’ajuda dels pares de Cati i amb el temps varen contractar Vinicio i Francis. El seu fill Esteve tenia la mateixa edat que Caterina, “eren com a germans”. “De petita la baixàvem amb motxilla quan plovia -el tram de l’empedrat- i després amb cotxe. Quan la nina feia activitats extrascolars pujàvem i baixàvem dues vegades amb el ‘quad’, i també quan va començar a anar als aniversaris, Aquí tot té més dificultat”. Toni recorda un dia que va cuinar amb un frontal, “la llum se n’havia anat i teníem hostes, els esperàvem per sopar”.

Les reformes

Durant aquests anys, el monestir ha estat objecte de diferents reformes: la cuina es va fer nova, la finestreta va donar pas a una barra de bar i es varen fer uns accesos per a les cel·les del primer.

A l’exterior, l’Ibanat va fer una esplanada per habilitar-hi una àrea recreativa. També es van reconstruir les bases de la depuradora. “Un temps hi havia peixos però les gavines se’ls han menjat. Per aquí també hi ha voltors i corbs i, darrerament, coloms”, explica Toni.

Han fet noces. Recorden que les dues primeres varen ser “molt espectaculars”. Els primers varen ser una parella de Palma. “Ella va pujar vestida de novia amb sabates esportives i en ser a dalt es va posar els tacons”. La segona, un alemany amb una índia. “Anaven vestits amb els vestits típics de l’Índia i varen omplir el refetor amb pètals de flors pertot arreu”. La tarta de noces sempre ha estat la mateixa: gató, i els noviets, siurells. Els menús, típicament mallorquins: arròs brut i llom amb col, alguna vegada hi introduïen qualque varació, “vàrem fer qualque cosa al forn”. Els darrers en casar-se varen ser pollencins i ho varen fer vestits de pagesos.

Han vist com un tatami enorme queia del cel. No és la primera vegada que l’helicòper trasllada material. Han viscut dies i nits de tempestes, de trons i llamps. “Hi va haver un cap de fibló que va fer molt de mal, jo estava tota sola dins el menjador i es va fer fosca negra, i no vaig tenir temps d’arribar al finestral”, explica Cati. Toni era al cotxe, quan començava a pujar. “No ha estat una vida còmoda, aquí tot és molt complex, tens mal de cap si hi ha goteres, si et quedes sense bombones de butà has de baixar, no crides i venen” .

El millor record, quan varen entrar la marededéu al santuari. Cada 50 anys la baixen a Pollença.

Encara no han assumit que demà giraran la clau. “Aquests dies ha vingut molta gent a acomiadar-se i a menjar: ‘Potser és la darrera paella al puig’, ens diuen”. Començaran l’any 2018 a ca seva, a Pollença. Antoni té 55 anys, Cati 47. No saben com encarar el futur. Però tenen clar el regal que s’emporten: “Per a nosaltres és molt important tota la gent que hem conegut i l’experiència viscuda”.