Llums i ombres per mantenir la fortificació

AlcúdiaEs tardà molt a aixecar les murades renaixentistes i també es dedicà molt de temps i esforços a planificar-ne la seva demolició, que, sortosament, no s’aconseguí mai plenament. La decadència de les estructures de la primera línia de fortificació d’Alcúdia, durant el segle XVIII, la marcà els canvis d’usos de defensa, dins l’evolució de les tàctiques de guerra.

Per trobar el punt de partida de la fortificació cal retrocedir fins al 1623, segons apunten les cròniques històriques. A finals del segle XVII, els perfils de vuit baluards apareixen en diversos plànols de l’època.

El 1779, amb Carles III, segons figura a la memòria històrica del projecte actual de recuperació, es fa referència a una reial cèdula de 22 de maig, que insta a restablir i habilitar el port marítim i la duana de la ciutat d’Alcúdia, cosa que constata l’entrada en decadència dels elements defensius que tant costà aixecar i mantenir dempeus, després de múltiples setges, atacs dels turcs, barbarescs, etcètera.

La decadència

El 1810, sense presidiaris que netegin el fossar, els matolls i els esbarzers acaben amagant-lo. El 1820, l’enginyer Tomás Rifá calcula el cost i el termini per demolir la murada. Entre altres causes, al·lega que les murades no deixen passar l’aire i esdevenen una font de malalties, especialment les aigües estancades dels fossar.

Fos com fos, defensors i detractors de les murades mantenien les friccions amb el pas de les dècades. A finals del segle, torna un cert romanticisme i se’n valora l’antiguitat. Entre el 1893 i el 895, es construeix la plaça de toros al Baluard de Sant Ferrà. El 1912, el Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts n’autoritza la demolició parcial i la restauració dels elements que es creu necessari conservar, com la Porta de Mallorca i la Porta de Xara.

Entre anades i vingudes, les lluites polítiques i socials per enderrocar o mantenir les murades es perllongaren en el temps, fins ben entrat el segle XX.

La guerra que frenà l’enderroc

Curiosament, la Guerra Civil de 1936 posà punt final al debat sobre si mantenir-les o enderrocar-les. Així i tot, des de llavors, l’oblit i la manca de conservació han deixat petjada en el conjunt defensiu. Les murades que havien protegit protegit la ciutat i les incursions forànies a l’illa des del nord, també crearen una guerra soterrada a l’hora de valorar-ne la utilitat, tan bon punt la seva utilitat defensiva quedà en un segon terme.

Ara, sense perdre la perspectiva històrica, la protecció sembla assegurada sobre el paper. El problema rau en la manera de recuperar la part de fortificació que no fou arrassada a principis del segle XX amb les obres del pla de sanejament, perquè recuperar el fossar que, fins a principis dels anys 70, s’emprà com a femer de la ciutat -treient-ne tota la porqueria que s’hi acumula- sembla la tasca més factible. La banda sud-est ha desaparegut i el lateral nord del recinte defensiu és el que es troba en millor estat de conservació, tot i que hi ha segments esbaldregats i elements constructius que, amb el pas del temps i a causa de la vegetació creixent, s’han anat desplaçant.

El fossar presenta dimensions variables. Fou excavant en roca natural i, per tapar-lo, es féu servir terra i deixalles que avui es poden observar a peu d’obra. Ara bé, hi ha la intenció de destapar la murada en alguns segments desapareguts.

També hi ha sobre la taula la necessitat de cercar les bases dels arcs que hi ha a l’interior dels baluards, prop de les zones usades com a aparcament, ja que, si bé durant un temps arribaren a ser vulnerables davant els atacs enemics, l’entorn cívic actual tampoc no deixa respirar la pedra i el marès, testimonis de lluites saldades amb sang i foc.