Xoc de civilitzacions?

Així es deia exactament, amb signe d'interrogació i tot, un dels articles de pensament polític més influents de la segona meitat del segle XX. Per descomptat, no es tractava d’un insubstancial i rutinari paper acadèmic d'aquests que signen set o vuit persones per obtenir trams de recerca o sexennis, sinó d’un breu assaig prospectiu molt arriscat i carregat d'intel·ligència i de coneixements ben assimilats. The clash of civilizations? fou publicat per Samuel Huntington (1927-2008) a la prestigiosa revista Foreing Affairs l'any 1993, quan a la majoria de departaments d'humanitats i de ciències socials el marxisme cultural ja era hegemònic. L'article els va semblar intolerable per dues raons. Primer, perquè no explicava els processos històrics a partir de l'axioma nuclear del materialisme dialèctic, la lluita de classes. Segon, perquè tal com estaven plantejades en aquell article, i posteriorment en un llibre molt més extens, aquelles idees es podien comprovar o bé descartar, cosa impossible amb altres fraseologies. Això era l'any 1993, i l'11 de setembre de 2001 va passar el que va passar. Després encara es van produir més i més esdeveniments que semblaven anar en la mateixa direcció. 

"En desaparèixer la divisió ideològica d’Europa –afirmava Huntington– ha reaparegut la divisió cultural d’Europa entre la cristiandat occidental, d’una banda, i la cristiandat ortodoxa i l’islam de l’altra [...] Aquesta línia corre al llarg del que ara són les fronteres entre Finlàndia i Rússia, i entre els estats bàltics i Rússia, talla a través de Bielorússia i Ucraïna (tot separant la Ucraïna occidental, més grecocatòlica, de la Ucraïna oriental grecoortodoxa". Tot i així, Huntington creia que "la probabilitat que hi hagi violència entre ucraïnesos i russos hauria de ser petita" (parlem de fa 30 anys). El que afirmava sobre la Xina o la Rússia del futur, avui és molt més proper a la realitat, i això que en aquell moment ambdós països no tenien res a veure amb el que són en l’actualitat. Seguim. "I ara [hi ha] un debat occidentalització contra russificació al país de Borís Ieltsin. Un Occident en l’apogeu del seu poder s’enfronta a «no Occidents» que tenen cada vegada més el desig, la voluntat i els recursos per conformar el món de manera no occidental". Déu n’hi do. Aquesta darrera afirmació ens porta, sense necessitat de sobreinterpretar res, a la cimera Putin - Xi Jingping de fa uns dies. Conformar el món de manera no occidental...  Insisteixo: això va ser escrit el 1992 i publicat el 1993, fa trenta anys, però tant el president de la Federació Russa com el líder de la dictadura comunista xinesa semblaven voler seguir l’altre dia al peu de la lletra el guió marcat per Huntington. De fet, rellegint el famós article del pensador nord-americà, i alhora tenint en compte el contingut i la gestualitat de l'esmentada cimera, semblava com si provessin de portar a la pràctica prescriptivament allò que en principi constituïa una descripció hipotètica. Tot plegat és, si més no, desconcertant. 

Què acabarà passant, segons Huntington? En aquest i altres papers, el politòleg de Harvard sempre va sostenir (això sí, implícitament) que l'expressió "modernitat occidental" era redundant. Amb l'excepció relativa del Japó, no existeix cap exemple de modernització real i reeixida incardinada en un context culturalment no occidental. El filòsof anglès John Gray no ho veu així, i altres autors també ho plantegen d'una altra manera, però ara això reclamaria ara una digressió inassumible. El que està clar és que la Xina no encaixa en absolut amb els ideals de la modernitat il·lustrada, sinó que és una societat on la tecnologia es fa servir justament per reprimir-los. Tot i tractar-se de democràcies formals, cal dir que això passa també, tot i que més atenuadament, a la majoria de països asiàtics. 

És inevitable no percebre un component etnocèntric i fins i tot racista en els plantejaments de Huntington. Personalment, penso que aquesta percepció està justificada. Tot i així, la constatació no pot servir per negar l'evidència que, almenys avui, "conformar el món de manera no occidental" tal com pretén la nova aliança entre Rússia i la Xina és una amenaça real per a la llibertat i per als drets humans més elementals. Ni les indignitats que es viuen quotidianament al Tibet o a Xinjiang, ni els horrors que s'estan descobrint a les fosses comunes d’Ucraïna, són imaginàries. Tot plegat no té res a veure amb la raça de ningú (els nazis eren ben blancs) sinó amb societats amb jerarquies de valors on la llibertat ocupa un lloc molt subsidiari, si és que n’ocupa algun.