La Xina i el planeta

Els acords de París del 2015 impliquen que la contaminació arribarà a un pic l’any 2030 i després es reduirà per arribar a la neutralitat en carboni: no se n’emetrà a partir del 2060. Però per aconseguir-ho cal que la Xina els compleixi.

La font d’energia més contaminant és el carbó. El 65% de l’energia elèctrica produïda a la Xina té aquest origen, pel 18% a la UE i el 24% als EUA. L’increment de potència elèctrica instal·lada el 2020 amb origen en el carbó va ser de 30 GW a la Xina i es va reduir en 17 GW a la resta del món. Les noves centrals de carbó en construcció a la Xina confirmen que l’energia generada a partir del carbó anirà en augment. La raó? La Xina té grans reserves de carbó, que és la font d’energia més econòmica. No és lògic pensar, més enllà de les declaracions oficials del Partit Comunista xinès, que aquesta situació canviï en un futur.

L’estabilitat xinesa es basa en l’acceptació del Partit Comunista per part de la ciutadania, una acceptació que reposa en la millora del nivell de vida. La conclusió és evident: el carbó com a base energètica de la Xina és la clau de la seva estabilitat política.

L’impacte de les emissions xineses prové de tres factors: la importància de l’energia per a la seva economia -com a primer productor mundial d’acer, alumini i ciment, és un gran consumidor d’energia-, la dimensió de la seva economia i el carbó com a origen majoritari de l’energia produïda.

Del 2014 al 2020, a la Xina l’increment de la potència eòlica instal·lada, 205 GW, i de la potència solar, 235 GW, supera la potència provinent del carbó, 225 GW. Però la producció d’energia prové en un 24% de la potència eòlica, en un 15% de la solar i en un 50% de la d’origen tèrmic. És a dir, l’energia produïda a partir del carbó és un 30% superior a l’eòlica i la solar combinades en les noves instal·lacions. Una raó que suporta aquesta política és que un MWh d’energia renovable genera només un 15% de la feina que genera un MWh produït per una central tèrmica de carbó. Aquest factor és determinant per a la Xina. La seva economia està basada en la intensitat de la mà d’obra ocupada.

Els darrers anys s’han clausurat centrals tèrmiques de carbó a les províncies més riques, Xangai i Guandong. La contaminació és un problema visible. Però se n’han instal·lat de noves a les més pobres, Hunan, Mongòlia interior i Xinjiang, on la contaminació és menys important que la mà d’obra ocupada a les mines de carbó... Les noves centrals tèrmiques són menys contaminants en òxids de sofre i partícules, però no en CO i CO. Per tant, l’efecte sobre la contaminació en gasos d’efecte hivernacle és quasi independent de la modernitat de les centrals tèrmiques que cremen carbó.

Els països de l’OCDE generen el 75% del PIB mundial i el 35% de l’emissió de CO i CO a l’atmosfera. D’aquests, vuit països -de Corea i el Japó al Regne Unit i França, més els EUA- controlen el 50% del PIB mundial. És aquest grup d’estats el que pot imposar a la Xina un canvi de política energètica a través de l’establiment d’un mercat de CO i CO en què els emissors paguin per tona emesa. Això té conseqüències de llarg abast perquè significaria un encariment de la producció industrial xinesa i un desplaçament parcial de centres de producció de la Xina a Occident. Si es vol contenir la contaminació, l’encariment dels productes generats a través d’un alt nivell de contaminació no té alternativa.

Taxar amb 60 $ la tona de CO i CO emès suposaria un cost de 245 $ per any per a cada ciutadà dels EUA. És suportable, més encara si aquest ingrés s’utilitzés per a la compensació de la població amb rendes baixes, com han proposat els secretaris Baker i Schultz, i per desenvolupar noves tecnologies en favor de la producció d’energia neta. Però aquesta política difícilment seria acceptable per la Xina, que, com indiquen Andrew Erickson i Gabriel Collins, veuria trastocada la seva estructura productiva.

Identificat l’origen principal de la contaminació -l’energia produïda a partir del carbó- i el contaminador més important -la Xina-, i descobert el mecanisme per reduir-la -la taxació de les emissions de CO i CO2-, la qüestió és com mobilitzar un acord mundial a partir d’aquests principis quan se sap que l’acord tindrà conseqüències importants per a l’economia, en especial per a la xinesa. No sembla possible mobilitzar aquesta política a nivell mundial tret que els estats de l’OCDE, que són els consumidors de la producció xinesa, ho imposin. Si ho fan, el conflicte polític entre la Xina i Occident creixerà. Si no ho fan, les conseqüències per al medi ambient seran a llarg termini catastròfiques. És probable que el resultat sigui una situació intermèdia, un impacte important per al desenvolupament xinès i per tant un increment del nivell de conflicte amb Occident i, simultàniament, un empitjorament de la contaminació atmosfèrica amb conseqüències irreversibles de llarg abast. Dolent per als dos mons.

Conèixer l’origen dels problemes pot ajudar a resoldre’ls. El conflicte entre els EUA i la Xina gira al voltant de la contaminació atmosfèrica. No trobar solució per contenir les emissions augmentarà el nivell de confrontació.

Joaquim Coello és enginyer