¿Ens fa vulnerables la democràcia?
Una evidència del drama sanitari que estem vivint és que, de manera sistemàtica, prenem les decisions unes setmanes tard respecte al que convindria epidemiològicament. La sensació que no anem per davant del virus sinó per darrere no para de confirmar-se, amb terribles conseqüències tenint en compte que el més important per mantenir-lo a ratlla és, justament, ser més ràpid que ell. No ens passa només a Catalunya o a Espanya, passa -en més o menys grau- en la majoria de democràcies occidentals, i és lògic preguntar-se si això que anomenem democràcia occidental i la manera com conjuga la llibertat individual amb l’interès comú és responsable del fet que ens costi tant prevenir el col·lapse sanitari.
El contrast entre democràcia occidental i democràcia/autocràcia oriental (de l’orient extrem) s’ha fet evident amb el covid. La clau del seu èxit i el nostre fracàs és que ells sí que són capaços d’anar per davant del virus. Tenien l’experiència de la SARS, és cert. I és tota una altra cultura, en part perquè, diuen, pensa més en termes col·lectius però també perquè qüestiona menys l’autoritat: el que ve de dalt. Només cal recordar com les famílies xineses de Catalunya feien cas del seu consolat. I aquest reflex d’obeir és probable que es mantingui com a substrat autocràtic fins i tot en democràcies com Taiwan o Corea del Sud.
¿Podem dir, doncs, que les autocràcies estan més ben equipades que les democràcies per a un futur més pandèmic? Seria una conclusió terrible. La desconfiança i la rebel·lia davant el que “ve de dalt” ha sigut i és irrenunciable per avançar en drets humans. Per més que siguin esclafats, són més civilitzats els estudiants de Hong Kong que els líders del PCX que els reprimeixen. Però els manifestants hongkonguesos estan apassionadament polititzats: s’entreguen a una causa que els transcendeix, que és de tots. I aquesta passió comunitària, sacrificant el que calgui, és essencial per fer la democràcia superior a l’autocràcia.
La democràcia occidental surt molt més malparada que l’oriental de reptes com el covid no pas perquè sigui més crítica i escèptica davant tota forma d’autoritat sinó perquè el desitjable procés d’individualització propi de la modernitat també ha despolititzat els seus ciutadans. I ara no parlo de la politització que consisteix en passar-se el dia criticant o escoltant com (es) critiquen els polítics, sinó de la que es basa en participar en la vida pública: en dedicar temps i esforç a defensar el bé comú (des de l’escala, l’escola, els barris i pobles, la feina, les ONG, etc.). La despolitització desarma la democràcia davant els grans reptes col·lectius. Pitjor: la desdemocratitza. I el que queda són individus que es comporten com els clients d’una mena de resort portat per “uns polítics inútils i lladres” que no els atenen com es mereixen. És la conseqüència d’haver fet del consumisme -que és, per definició, infantil, egocèntric i insolidari- el motor del model econòmic. Només des d’aquí guanya terreny -i segur que en guanyarà el 14-F- la nostàlgia de l’autoritarisme.
