Vulnerabilitat tecnològica

El mòbil és l’última gran arma d’espionatge massiu. Vivim connectats fins i tot amb aquells que no sabem que existeixen, i espremuts fins al moll de l’os d’una identitat digital construïda, massa vegades, a cop de descuits, galetes i consentiments inconscients. És la nova realitat invasiva. Polítics, activistes, periodistes i petits empresaris, tots som una mercaderia a l’abast o una suposada amenaça. Tots, vulnerables.

L’últim Gran Germà desemmascarat és Pegasus, el programa d’espionatge massiu desenvolupat per l’empresa israeliana NSO. Una arma per a la persecució de dissidències i per a la vigilància política, ja sigui Emmanuel Macron, Andrés Manuel López Obrador, el rei del Marroc, Jeff Bezos, periodistes hongaresos crítics amb Viktor Orbán o polítics i activistes britànics.

El negoci d’una suposada seguretat ens ha fet més vulnerables. Un informe de l’Atlantic Council del mes d’abril passat ja denunciava que el programari del grup NSO estava connectat amb múltiples abusos dels drets humans, i en particular amb l’atac contra periodistes que treballaven a l’Orient Mitjà. Els Emirats Àrabs Units i l’Aràbia Saudita estan entres els seus clients més importants.

Però Pegasus no és una excepció. Hi ha centenars de programes d’espionatge, fabricats als Estats Units, Alemanya, el Regne Unit, Itàlia, Rússia i la Xina, per exemple. I encara hi ha molts més països disposats a fer-ne ús.

DESAFIATS. L’extorsió cibernètica també és una arma geopolítica. Els últims anys la Xina s’ha servit dels ciberatacs per desestabilitzar, per exemple, països amb qui manté disputes territorials regionals: les Filipines, el Vietnam, Taiwan, Malàisia i Brunei n’han estat víctimes. Ciberatacs, desinformació, filtracions interessades són el nou arsenal desestabilitzador, i l’espai tecnològic és terra fèrtil per a noves intrusions fraudulentes. El 16% dels telèfons mòbils dels mercats emergents com el Brasil, Indonèsia, Sud-àfrica i Tailàndia estan infectats amb programari maliciós, en comparació amb el 2,6% a nivell mundial, segons un informe de la firma antifrau Upstream.

Els últims anys la UE ha anat extremant les mesures de seguretat. En teoria el personal comunitari d’alt nivell hauria d’utilitzar telèfons codificats, i fa temps es van habilitar a les institucions europees espais aïllats per tractar els temes delicats, com la sala on cada matí, a les 8.30, es reuneix la direcció del Servei Exterior de la UE. El mes passat, a més, la Comissió va anunciar que vol crear una unitat especial per combatre els ciberatacs a gran escala, que han anat en augment també a la Unió, de 432 incidents el 2019 a 756 el 2020.

AFEBLITS. L’art de governar s’ha vist obligat a adaptar-se a aquest nou paisatge canviant en què la capacitat militar i la mida dels exèrcits ja no són l’únic poder definitiu, i l’hegemonia global es disputa mitjançant amenaces més difuses i en escenaris més diversos. “El caos és barat”, assegurava fa temps un altre informe de l’Atlantic Council sobre la guerra híbrida russa.

Aquestes noves zones grises digitals s’escapen de la idea d’una governança global i s’aprofiten del fet que internet s’ha convertit, cada cop més, en un territori fragmentat. El món digital es bifurca entre l’autoritarisme digital i el model de Silicon Valley, que Shoshana Zuboff va batejar com a “capitalisme de vigilància”. Tots dos tenen un objectiu comú: el control de les dades, de la nostra informació.

Cada nova vulnerabilitat tecnològica es tradueix en més dèficit democràtic.