EscriptorAl llibre ‘L’habitació, la casa, el carrer’ (2014), la pensadora Marta Segarra fa un recorregut per les vivències del desig i les maneres en què aquestes prenen forma en els espais quotidians: ca nostra, el nostre redol, el nostre lloc al món. Estimam i desitjam arreu de la mateixa manera? Som les mateixes persones, en un lloc o un altre?
El primer que em va impressionar del text de Segarra, que dialoga amb Virginia Woolf, Maria-Mercè Marçal i Hélène Cixous, entre d’altres, és que la paraula ‘vulnerabilitat’, que vertebra bona part del discurs reprenent el fil de la filòsofa nord-americana Judith Butler, prové del llatí ‘vulnus’, que significa ‘ferida’. Segons Segarra, idò, “la vulnerabilitat és la susceptibilitat o la capacitat de ser ferits”. I avui pens que la vulnerabilitat és un dels atributs més refotudament sexis que podríem imaginar en un ésser humà.
M’explic, i ho faig invocant Biel Mesquida i un dels mantres que el poeta i deïdor sol deixar anar al principi d’alguns dels seus recitals: “Aimadors i aimadores de la poesia, obriu tots els forats de l’ànima i del cos”. Perquè és badant els forats, que la poesia entra. És furgant la nafra, que s’escola l’amor. És obrint els traus, que la sang es permet de fer el seu trànsit. I són precisament les persones ‘vulnerables’, les que s’ofereixen a l’embat de les emocions i de l’abisme que de vegades són els Altres, les que deixen que la vida es contagiï d’una banda a l’altra de la pell.
M’agradaria que els meus i les meves amants, que les meves amistats, que la meva família, la gent amb qui faig feina i fins i tot els passavolants del carrer, de qui m’imagín vides grises i coloristes i belles i tràgiques, fossin gent vulnerable. O dit d’una altra manera: que es conegués que ho són, perquè ho són. Ho som. Que no dubtassin ni un segon a pronunciar aquell “t’estim”, aquell “t’enyor”, aquell “això m’ha fet mal, ara” o aquell “tenc moltes ganes de tenir-te a prop”. De vegades, també aquell “no”. Reconec que a mi mateix també m’agradaria saber-ne més. M’agradaria que plorar no volgués dir no ser tan mascle, o ser més femella, com si els cossos de les persones fossin l’esclat exitós o fallit d’una columna de focs d’artifici. M’agradaria que la gent demanàs perdó. Que demanàs permís, quan toca. M’agradaria que la gent deixàs que l’empatia els arregussàs l’ego i els fonaments. M’agradaria que la gent es buidàs la motxilla d’emperons abans de provar d’embotir-hi l’amor, o que, decidida a omplir-la, no tengués por de grufar endins en plena operació a cor obert i a tot trauma. Que fos més fàcil sentir aquell títol de cançó de Rufus Wainwright, ‘No estic preparat per a l’amor’, i que no passàs res. O que, justament per això, tot s’esdevengués segons el pla.
La vulnerabilitat és sexi. Perquè poques coses hi ha més atractives en aquest món que una pell que s’estén i que es bada davant l’agulla abans del tatuatge. Aquell deixar-se fer. Aquell ara que és per a sempre. Aquella ferida que sí.
