23/09/2022

Jo vull ser rei

4 min
Funeral d'estat d'Elisabet II

Pesco quatre imatges del funeral d’Elisabet II, llegeixo l’article de Mònica Planas al respecte, i m’aturo quan qualifica la realització zenital i silent de la BCC com “la mirada de Déu, que és qui ha atorgat el poder perquè tot aquell espectacle sigui possible”. La imatge em duu a Roger Scruton, el meu filòsof anglès de dretes preferit, que pensant en la britànica i en cap altra, va deixar escrit: “La monarquia constitucional és la llum per sobre de la política que brilla sobre el bullici humà des d'una esfera més tranquil·la i exaltada”. Què n’hem de fer, de les coses que estan per sobre?

La monarquia és tan òbviament absurda que ens ajuda a veure el nucli absurd al cor del que estimem més racional. La pregunta és on resulta útil, tota aquesta absurditat. Si fem crítica televisiva o filosofia de la cultura, podem permetre’ns el luxe de la metàfora, mentre que, en teoria, la política no hauria de perdre ni un segon en la poesia. La Modernitat és el procés mitjançant el qual les supersticions han de ser substituïdes per raons, com a mínim dels mínims, en tot allò que tingui a veure amb els diners públics.

Però cada cop que es mor un rei tenim una oportunitat per pensar si el conservadorisme té una mica de raó, que no és cap tonteria, perquè llevat dels intel·lectuals públics i els adolescents, tothom té una veueta preocupada a dins que suggereix que millor que tot es quedi com està. El problema del conservadorisme és que se’l solen apropiar les elits neoliberals en un matrimoni de conveniència estrany. Però, en realitat, la frase més potent a favor del conservadorisme l'hi vaig sentir a David Fernàndez , que en un míting citava el filòsof Santiago Alba Rico , tots dos contribuïdors irrefutablement esquerranosos d’aquestes pàgines: “L’esquerra hauria de ser revolucionària en l’aspecte econòmic, reformista en l’institucional i conservadora en l’antropològic”.  

Ser conservador és declarar que hi ha alguna cosa que cal protegir del càlcul tecnocràtic. La millor manera de pensar-ho és entremig del liberalisme i el socialisme, que són dues filosofies declaradament materialistes i racionals. Per al liberalisme, l’estat ha de deixar fer als individus en tot allò personal i limitar-se a facilitar el lliure mercat; per al socialisme, l’estat ha d’influir perquè les preferències s’ajustin al que la majoria decideixi que és el bé comú. Ni dels uns ni dels altres, el conservadorisme és la idea paradoxal segons la qual l’estat ha de dedicar diners a mantenir esferes fora de la influència de l’estat, com ara la família, les escoles privades o la monarquia.

El que sosté aquesta proposta tan contraintuïtiva és la creença que l’ésser humà necessita contrapesos, que és el moll de l’os de la visió conservadora. Si creus que tot anirà millor com menys ho toquis (liberalisme), o si creus que tocar-ho tot és l’única manera que les coses millorin (socialisme), és que confies que l’home sap el que convé a l’home. El conservador, en canvi, pensa que les coses que funcionen les hem descobert a través d’un xoc de prova i error contra la realitat lent, complex i difícil de reproduir. Les coses bones no serien les que planifiquem sobre el paper, sinó les que han demostrat que aguanten el pas del temps. El repte, com indica el nom, és conservar-les.

Vista així la monarquia oferiria un contrapès a la racionalitat. Això no vol dir que el conservador cregui que hem de tirar les cartes per decidir on van els impostos. La proposta més subtil, i alhora enormement familiar, és que si una majoria democràtica té molt clar que cal transformar radicalment la realitat, potser no ho hauria de tenir tan clar, ni, sobretot, tan fàcil. Compensar el poder de la raó amb obstacles irracionals pot ser una estratègia racional, com Odisseu quan es lliga al pal del vaixell perquè preveu que no serà prou fort per resistir el cant de les sirenes.

Que què conserva una monarquia parlamentària? Els seus defensors de dretes diuen que la monarquia parla per la terra i per la història, la saviesa i la voluntat de tot allò que ha aixecat la realitat gràcies a la qual els vius poden votar avui. Els seus defensors d’esquerres, que n’hi ha menys, però n’hi ha, diuen que un rei, en la seva condició d’atzar natalici, és un recordatori amb potes que el poder més alt depèn de l’existència de la comunitat, i no de qui tingui més poder en un determinat moment. 

Acabo fent allò tan odiós de la síntesi entre extrems: ¿I si el màxim representant de l’estat fos irracional i alhora democràtic? Al llibre quart de la Política, Aristòtil, preocupat per la influència de la corrupció econòmica en els processos electorals, diu que “S'accepten com a democràtics els càrrecs públics assignats per sorteig; i com a oligàrquics quan s'omplen per elecció”. Una Corona escollida per loteria és una idea una mica boja, però ajuda a pensar en la raó que hi ha en la irracionalitat de la democràcia, que cada dia tenim menys vocabulari per expressar.