El PP i el discurs justificatiu
“Aquí no hi ha pactes amb separatistes que menyspreen els infants que parlen castellà”, va bramar Alfonso Fernández Mañueco, del PP, per justificar el pacte de govern del seu partit amb Vox. A primer cop d'ull, és un d'aquests estirabots als quals ens tenen acostumats la gent del PP, paraules aïrades que cerquen la provocació i la crispació, i que sempre (sempre) es basen en la mentida. És una falsedat que hi hagi infants menyspreats, o castigats, o burlats o agredits, per parlar en castellà, tant a Catalunya com a les Balears o al País Valencià. Però que sigui mentida no els dissuadeix de repetir-ho: ben al contrari, allò que més caracteritza la dreta espanyola és el seu discurs literalment llefiscós, que unta la realitat i la fa girar per fer passar les coses pel contrari del que són.
Tanmateix, aquestes paraules en particular sobre els infants castellanoparlants menystinguts no són tan sols un exabrupte, sinó un exemple de discurs justificatiu: a força de repetir la mentida dels infants represaliats, pensen convertir-la (Goebbels) en l'argument que justifiqui determinades decisions si arriba el dia que governin. Per exemple, intervenir en l'escola catalana, saltant per damunt les lleis si fos necessari, en nom d'una suposada necessitat urgent d'aturar un també suposat apartheid lingüístic (una expressió que ja ha estat introduïda pel debat públic tant per part del PP com de Vox). És a dir, per una espècie d'emergència humanitària que justificaria qualsevol excés. La feina serà després demostrar que el susdit apartheid i la susdita emergència humanitària no existeixen. Però només que unes quantes famílies o unes quantes entitats, i després alguns jutges i fiscals i uns certs mitjans de comunicació, sostinguin que hi ha infants que sofreixen algun tipus de discriminació de maltractament per raons lingüístiques, tindran justificació més que de sobres. És molt possible que això –una intervenció a fons i sense anestèsia en el model educatiu català– dugués protestes de la societat, que es farien passar com a violentes i sospitoses de filoterrorisme. No hem d'oblidar (al PP no ho han oblidat, a Vox tampoc) que tot l'autogovern de Catalunya va ser desmuntat en un sol matí de dissabte, a la sessió del Senat en què es va votar l'aplicació del 155 per àmplia majoria. Per a molts sectors dins del PP i de Vox, allò va tenir gust de poc, i troben que les mesures haurien d'haver estat molt més severes que les que va prendre el govern de Rajoy.
No es tracta de cridar el mal temps ni de posar-se la bena abans de la ferida. Però ara que Vox i el PP exerceixen per primera vegada responsabilitats de govern conjuntament és necessari recordar quin és el seu ideari i quins són els seus objectius. Han començat per Castella i Lleó però es proposen governar moltes més comunitats autònomes, i també prendre el govern d'Espanya. Per fer el que volen fer en cas que hi arribin, des d'ara mateix ja han començat a desplegar les justificacions.
