Opinió 04/05/2020

La voluntat de ser

La nostra existència és un combat entre la vida que se’n va en orris i la imatge d’estar destinats a una cosa diferent

i
Josep Carles Laínez
2 min

No som allò que podem ser, sinó allò que hem arribat a ser, encara que el continu esdevenir es mantingui fins la darrera alenada. No serem allò que podrem ser, sinó tan sols, escaridament, allò que serem; i això ja ho fórem, perquè no és possible ser una cosa distinta a allò que anàvem a ser. La nostra existència és un combat entre la vida que se’n va en orris i la imatge d’estar destinats a una cosa diferent, una lluita entre la quotidianitat i la volença, potser una forma més ajustada i menys lírica d’aquella de la realitat i el desig de Luis Cernuda. Som tots els jo que moriren. Som les víctimes, al capdavall, d’una contesa que no tingué mai lloc.

I tot açò no és un joc de paraules, sinó la constatació que la voluntat de qualsevol persona assoleix un punt de no retorn on es difumina abans de desaparèixer. Per aquesta raó ens emborratxem amb els mots i les frases, amb pàgines senceres d’escriptura o amb milers de fulls en blanc on podríem escriure una vida distinta. Les ciutats i els països, les terres o les nits, la vigília i la migdiada, les llums o la foscúria no són cares inverses, sinó una plenitud falsa, perquè no les triem, perquè no se’ns dona ni la possibilitat de pensar-les. I la vida és el dia que passa. I el dia que passa és tota la vida, car no sabem si n’hi haurà més.

Què tenen a veure aquestes ratlles amb l’escriptura? La constatació que la voluntat d’escriure no existeix sempre, i aquest serà el nostre punt zero de la creació, de qualsevol creació, puix quan la voluntat rebla la vida és perquè la vida ha reblat la voluntat. Les frontisses s’esquerden, el ferro es rovella, els claus es descargolen, la fusta es corca, els panys s’encallen, la terra es clivella… I qui roman a l’aguait del destí si el destí l’arrabassa?

stats