AQUEST ÉS UN MOMENT d’intersecció. Ara que s’ajunten els projectes culturals que arrossegam de la legislatura passada, quan es varen posar algunes primeres pedres, es varen fer unes passes incipients o els ferragosos tràmits previs, però que no hi va haver temps i/o capacitat de materialitzar-los; ara que conflueixen amb altres projectes nous, l’anunci dels quals els qui ja han pres possessió del càrrec s’han apressat a fer, i quan sabem segur que se’ns en prometran més en els propers mesos, potser és el moment d’aturar-se a pensar què volem ser de grans.
Què desitjam que siguin la Caixa de Música, el Sindicat de Felanitx, el Museu de Formentera, la Casa Blai Bonet, el CIF Toni Catany, l’Antiga Presó, Can Ribes, el recentment anunciat Festival de Jazz de Palma i el llarg etcètera que tothom té en ment? Què volem que siguin d’aquí a 10, 20 o 30 anys? Voler no sempre és poder, ho sabem, però si almanco ho tenim definit, potser podrem acostar-nos-hi.
Convindria, primer, analitzar com està allò que ja tenim. En temps passats es varen albirar somnis de volada llunyana. Sense anar més enfora, amb promeses d’ambició desmesurada i amb fons públic es va comprar Raixa, per destrossar-la i que avui serveixi per a poc o per a res més que signar l’acord de governabilitat del Consell de Mallorca. Tot teatre que es feia o es refeia -com és el cas del Principal de Palma- s’havia de convertir, en un tres i no res, en un gran referent internacional. I qui diu tot teatre, diu qualsevol dels museus o centres d’art que varen néixer amb l’embranzida dels grans somnis, però que ara sobreviuen amb molta pena i quasi gens de glòria. Pens en el Solleric, en Es Baluard, en la Fundació Pilar i Joan Miró (em neg a canviar-li el nom), en Can Balaguer, en el Teatre Xesc Forteza, en el Museu de Mallorca... La forta ingerència política, la insuficiència dels pressupostos, la vulnerabilitat i moltes vegades la improvisació de les programacions i la manca de personal tècnic en són alguns dels principals i coneguts problemes. Per cert, un missatge per al nou Executiu: podria pensar a augmentar la dotació de tècnics en comptes de contractar “caps de secretaria de caps de gabinet”, com s’acaba d’anunciar.
Els somnis d’esdevenir referents internacionals en projectes culturals són una estupidesa de dimensions estratosfèriques, sobretot si abans no es prenen les mesures ni es posen els recursos per ser, primer i sobretot, referents locals.
Així que una demanaria que tothom que fa grans anuncis de nous equipaments, festivals, fires i esdeveniments de tota mena començàs per baixar de la parra i es marcàs com a objectiu aconseguir-hi una qualitat i un interès suficient per ser simplement un vertader referent local. I posar i fer el necessari perquè això sigui possible. Si començam per tenir fars dins ca nostra i que ens il·luminin a nosaltres, potser podrem aspirar que de lluny vegin també els raigs de llum.
