Sota el volcà

El més exasperant deu ser la lentitud. La lava avançava aquests darrers dies a quatre metres per hora, pràcticament a càmera lenta, cada vegada més viscosa i espessa. Les autoritats han reconegut públicament que no poden fer res per desviar el curs de l’erupció i mirar d’evitar que afecti els nuclis habitats. Resignació davant de la força de la naturalesa.

Els veïns del barri de Todoque, a tocar del mar, han tingut una mica de temps, a contrarellotge, per tornar a casa seva i decidir què volien salvar d’entre tots els seus objectes. Com es pot triar quines coses són imprescindibles o quines trobaràs a faltar d’una forma més dolorosa? Mentrestant, mentre viuen aquest calvari, la llengua de foc anava avançant. 

En el camí cap a casa seva, potser van veure com la lava havia sepultat l’ambulatori, o l’escola, o la casa dels amics de sempre. Com el foc s’empassava la seva vida quotidiana. Un cop recollit el més necessari, o el més estimat, van haver de deixar casa seva sabent que era molt probable que no la tornessin a veure, condemnada a un destí fatal. El vòmit del volcà avançava inexorable i ningú podia aturar-lo.

He pensat que aquesta espera és semblant als dies previs a un diagnòstic que saps gairebé del cert. El mal hi és i tu no pots fer res més que veure’l venir, acceptar la seva presència i tot el que comporta.

I llavors, quan tots mirem la pantalla del televisor esgarrifats per les imatges de La Palma, arriba la notícia que a Sicília l’Etna s’ha despertat. No és res extraordinari, l’Etna entra sovint en erupció, però aquesta coincidència fa pensar als més temorosos que potser hi ha alguna cosa que s’està removent al ventre del planeta, un malestar que fa regurgitar els volcans. Els napolitans deuen mirar de reüll el Vesuvi, aquests dies.

Els mitjans de comunicació catalans s’afanyen a plantejar-se si a la zona volcànica de la Garrotxa (una de les més importants de tota la península Ibèrica) podria passar alguna cosa semblant a La Palma. Ho pregunten als experts: ¿es poden despertar els volcans garrotxins? La resposta és un inequívoc sí. Pot passar, perquè els volcans estan només adormits, però és poc probable perquè no hi ha activitat des de fa 10.000 anys.

I em trobo fent l’exercici d’imaginar el paisatge estimat de les meves vacances, sempre relacionat amb el descans i la diversió, convertit tot d’una en l’infern que estem veient als informatius. El cràter del Santa Margarida, a l’interior del qual hem jugat al mocador i hem berenat coca de llardons, esdevé una xemeneia que treu foc i fum; o el Croscat, per les grederes del qual passegem en bicicleta, es desperta i potser torna a esclatar per un lateral, com l’altra vegada, i la lava comença a baixar carretera avall, cap a Olot, i destrueix les cases que estimem i la fageda d’en Jordà i arriba als peus del Montsacopa –on hem escoltat concerts nocturns–, que també tremola preparant-se per a l’erupció.

És un malson distòpic que esborro sense gaire esforç. Torno a veure el túnel verd del Camí del Triai, l’exuberància de la vegetació del Santa Margarida, el paisatge lunar del Croscat.

I penso que cal fer un esforç per recordar que si els volcans de la Garrotxa no haguessin esclatat mai, ara no tindríem els colors de la greda, ni existiria la fageda, amb els seus turonets de lava (que descobreixo que es diuen tossols) i segur que els fesols de Santa Pau no serien tan bons.

Així que, quan el Cumbre Vieja es torni a adormir, cal exigir totes les ajudes possibles per als damnificats i, després, admetre per enèsima vegada la força de la naturalesa i respectar la seva expressió, per agressiva que ens pugui resultar. 

Quan lliuro aquest article al diari, m’arriba un urgent que diu que la colada de lava ha sepultat el barri de Todoque. Ja no existeix.