Potser vivim en una idea
La desconfiança de les escriptures impenetrables m’ha duit a reunir algunes suspicàcies davant els productes artístics etiquetats com “de culte”. Aquesta qualificació engloba, tot s’ha de dir, obres genials –potser molt avançades al temps de la seva aparició–, obres vulgars i simples nicieses petulants. Diria que el més aconsellable és deixar que passin els mesos o els anys, de manera que se sedimentin tots els corpuscles que voleiaven per l’aigua i no hi deixaven veure clar. (Una estratègia semblant, aplicada als grans premis literaris o als grans reconeixements oficials de pintors i altres artistes, us pot estalviar –fer guanyar– temps i petites o grans sumes de diners; però, sobretot, humor.)
Un dels escriptors que vaig tardar a llegir és Jörg Fauser. Una obra seva, Matèria primera, és realment una novel·la de culte i, en la meva poc cultivada opinió, conté episodis fulgurants de primera qualitat narrativa, per caure després en uns marasmes indigeribles. És igual, a servidor em va caure bé sobretot des del moment en què, en el decurs de la novel·la, confessa la seva devoció per Joseph Roth. Als prosèlits de Joseph Roth que conec ens uneix algun vincle misteriós, sobre el qual només sé que transporta una veritat tota ella feta de les més grans, tràgiques i belles contradiccions.
Ja em teniu, idò, fent part d’una confraria a la qual pertanyia Fauser abans que servidor: llegint-lo, vaig fer alguns subratllats, com és aquest: “A (Joseph) Roth Viena no li agradava especialment, només la idea de Viena”.
I, sí, és així, Viena era per a Roth una ciutat ideal on podia guardar i fer créixer els seus somnis, records, il·lusions... Però la seva ciutat va ser Berlín, fins que la història el desterrà –pogué elegir el lloc de desterrament, una altra ciutat estimada, París; i la seva mort el va alliberar de veure com l’ocupava el Tercer Reich.
Encara és més estrany que la vida ens hagi menat a habitar en una terra que no ens agrada especialment i que ja és tan sols una idea. Fritz Stern ens havia fet observar que el món és ple d’exiliats que no s’han mogut mai del que era la seva terra. És aquest el destí de bona part de la humanitat? Potser sí. Sens dubte, és el nostre destí, habitants de terres remogudes cada instant per convertir-les en l’oferta del moment.
Guillem Frontera és escriptor
