Viure plenament en català

Algunes consideracions arran de la reunió extraordinària del Govern per impulsar el català.

“Viure plenament i lliurement en català” només començarà a ser possible el dia que el català tingui el mateix estatus legal que ara el té el castellà, és a dir, que el seu coneixement sigui obligatori.

Això no hauria de voler dir, necessàriament, que el català només serà normal el dia que Catalunya sigui normal, és a dir, independent, però per això caldria que una altra Espanya fos possible i ja sabem que una Espanya plurinacional i fraternal és impossible. Per més que la Constitució parli de llengües espanyoles, castellà és sinònim d’espanyol i la resta són llengües de comunitats autònomes. Mentre l’Estat i els mitjans espanyols converteixin el català en un problema perquè el consideren una amenaça per a la unitat nacional, els catalanoparlants viurem en el desconfort lingüístic de parlar una llengua connotada. La de l’Estat és la normal.

I, amb tot, immediatament després que una llengua sigui obligatòria ve que sigui necessària. I aquí els catalanoparlants hem d’actuar com si no tinguéssim a mà el botó de la comoditat, el que activem quan no volem que ens facin sentir malament per parlar en català, o no volem aguantar comentaris de violència verbal, o quan, davant el dubte de si ens entendran, comencem les converses en castellà. Segons les enquestes, el 94% dels que viuen a Catalunya entenen el català. I és fonamental que tots els treballadors, en especial els del sector públic, tinguin molt clares les normes d’usos lingüístics. Que un pacient no s’hagi de sentir violent per parlar en català al metge o que un professor tingui recursos i suport davant un alumne que es declara en rebel·lia contra el català.

Finalment, visc i treballo a Barcelona i fer vida en català és menys heroic del que a vegades s’explica. No sortim derrotats de casa, sisplau.