Viuran pitjor els nostres fills?
Falta molt encara perquè comenci l’estiu, però ja me n’he assaciat. O aborronat. O tot alhora.
“La saturació que ens espera” ja protagonitza tant les converses informals amb els amics com els titulars de mig diari. Basta un cop d’ull i ja n’hi ha per partir a córrer. Cap a on, però?
L’arribada del Wonder of the Seas –6.988 passatgers, 2.300 tripulants, 20 restaurants, 8 ‘barriades’, jardí de 20.000 plantes naturals, rocòdroms, simuladors de surf, ponts tirolesos...– ha disparat totes les alarmes. Especialment les de les persones amants de la mesura i el bon gust, naturalment. Però també les de qualsevol ciutadà corrent capaç de prefigurar amb un mínim de precisió els 6.988 turistes desembarcats, arremolinats en calçons curts a la plaça de Cort i armats amb 6.988 mòbils i 6.988 gelats perhom.
També escarrufen les informacions arribades des del món de la restauració, on ja s’ha registrat un augment dels preus d’un 20% de mitjana abans de començar la temporada. Els professionals no poden fer front a l’augment dels preus –de fins a un 160% en alguns productes bàsics– i comencen a canviar la carta de serveis per esquivar el consum energètic associat a determinats plats: menys refrigerats, menys temps de cocció... El fet de ser una destinació turística insular tampoc facilita les coses. El gran augment dels nòlits i l’incessant creixement de la demanda engrunen els preus en una doble pressió a l’alça. La tempesta perfecta.
Algunes barriades com Santa Catalina generen relats esgarrifosos de nits en blanc durant el llarg cap de setmana. El renou, la brutor i els descontrols diversos derroten cada nit les febles barricades veïnals: finestres tancades, ansiolítics i taps a les orelles. I tot just hem començat el mes de maig.
Com si es tractàs d’una paràbola edificant pensada per obrir-nos els ulls davant les insalvables contradiccions del nostre model econòmic, llegim que els desorbitats preus del lloguer, rebentats per l’activitat turística, impossibiliten l’arribada de mà d’obra per atendre la mateixa demanda turística. A Eivissa, a més, abunden els damnificats col·laterals: forces de seguretat i personal sanitari essencial –Urgències, Atenció Primària, Oncologia... I és de suposar que l’arribada de l’estiu no ho arreglarà.
I per si érem pocs i pensàvem que encara tendríem una mica de calma abans del clímax, els majoristes ja han anunciat els ínclits viatges de final de curs a Mallorca d’infausta memòria. Es calcula que assolirem “xifres de prepandèmia” –ja se sap, la mesura de totes les coses– i s’espera l’arribada d’uns 20.000 estudiants peninsulars el mes de juny per gaudir de festes a la piscina amb discjokeys i influencers, boat parties i macroconcerts com el Dream Island Festival. I m’atur, perquè el corrector és a punt de petar.
Ah, i per si passàvem pena que la cosa acabàs massa aviat, tornen els Bonus Turístics per a residents, que garanteixen viatges interinsulars i pernoctacions més enllà de l’epicentre de l’estiu balear. És que estan en tot...
Mentrestant, el decreixement i la racionalització ho tenen, per ara, bastant magre a ca nostra. Bàsicament perquè, d’Ibsen ençà, sempre topen amb la mateixa roca: la demagògia dels llocs de feina.
És vera que el conseller de Turisme ja parla obertament de “fixar límits” com la millor manera de protegir el sector, però s’obren importants dubtes sobre la manera d’afrontar-ho. La recepta “fàcil” –que no ho és– passa per reduir l’oferta, amb la consegüent pujada de preus: menys turistes, més ingressos.
Segurament no serien polítiques massa populars –fins i tot entre els que abominen dels excessos turístics però no voldrien perdre la feina– i, a més, per ventura tampoc serien massa justes: només podrien viatjar els rics?
En qualsevol cas, urgeix un inexcusable exercici d’empatia i recordar que als mallorquins turismofòbics també ens agrada viatjar i que també provocam en altres indrets els efectes que tant ens molesten aquí. Un moment o altre haurem de plantejar-nos que l’habitabilitat de Mallorca –i del planeta– passa per una política potent i global de restriccions al consum: viatges en avió, despesa energètica innecessària, generació calamitosa de residus... Tenir menys. Fer menys. I repartir millor. No hi ha altra recepta.
El món que hem construït els occidentals els darrers 40 anys és cridat a desaparèixer per insostenibilitat manifesta. És evident que els nostres fills no podran reproduir els nostres paràmetres: ni nosaltres hi teníem dret ni el futur s’ho podia permetre.
Hauran de viure amb menys, segur, però no necessàriament han de viure pitjor. Això dependrà en gran mesura de com organitzem la transició. Mentrestant, evitem identificar benestar amb capacitat de consum. Seria una molt pobra idea de la felicitat.
Nanda Ramon és professora
