Virginia Woolf. Donar-se a les paraules (1978)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe la crítica de Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) a l’Avui (2-IV-1978). Aquest any en fa vuitanta de la mort d’Adeline Virginia Stephen, Virginia Woolf (Londres, 1882 - Lewes, Sussex, 1941), autora de novel·les, contes, obres teatrals, que l’eleven a un primer pla en la literatura universal, si més no del segle XX.

Hi ha escriptors que només existeixen a través de la seva obra. No perquè la seva obra sigui autobiogràfica, això tindria una mínima importància, sinó perquè han viscut per les paraules, amb les paraules, que han emmudit i han desaparegut del món dels vius. Vull dir que en canvi hi ha escriptors que viuen i a més escriuen, que escriure per a ells és alguna cosa més al costat de la seva vida. Virginia Woolf pertany al primer grup d’escriptors, ella hauria pogut subscriure aquells versos d’Espriu: “He donat la meva vida a les paraules i m’he fet lenta pastura d’aquesta fam de gos. Ah, guardià, caritat per als ossos, car ja t’arribo sense gens de carn”. Poques vegades hi ha hagut, al llarg de la història literària, un intel·lectual tan pur com aquesta dona, poques vegades el desig de convertir-ho tot en testimoni verbal ha tingut la intensitat que té en l’obra de Virgínia Woolf. Ella que havia dit amb recança que la mort seria l’única experiència que no podria contar, va deixar, això sí, del seu puny i lletra el testimoni de la seva decisió de morir. El llibre que ara tenim a les mans, Virginia Woolf. El vicio absurdo, editat per Ultramar Editores, és la traducció de set capítols radiofònics obra de Vivian Forrester. L’autora tracta de donar-nos una imatge d’aquella persona extraordinària que va ser Virginia Woolf fent parlar la gent que va conviure amb ella, que va ser al seu costat, que la va conèixer i admirar. [...] Parlen el seu marit, Leonard Woolf, i el seu nebot, Quentin Bell, autor d’una esplèndida biografia de l’escriptora; segueix John Lehmann, que va treballar al costat dels Woolf a l’editorial de la qual eren propietaris; i d’altres amics d’aquell cercle de privilegiats de la intel·ligència que la van voltar sempre. Parlen també dues feministes, Monique Witting i Ann Thomas, car Virgínia Woolf va ser sensible a la problemàtica de les reivindicacions de la dona i amb un estil i un punt de vista absolutament creatius. Per cert que no em puc estar de sorprendre’m que Vivian Forrester l’anomeni “precursora” del Moviment d’Alliberació de la Dona, quan és evident en tots els escrits de Woolf la denúncia de l’estrepitós fracàs dels moviments feministes, car Woolf viu en una època de descrèdit del moviment i de reacció que preludia les actituds masclistes del feixisme. [...] El pròleg de Marta Pessarrodona és utilíssim, no sols perquè situa l’escriptora en el marc social i polític en què va viure, tan important per a comprendre la seva obra, sinó perquè, en racionalitzar aquest medi i en posar l’accent en l’herència que Woolf recull, comprenem que va ser un ésser d’excepció malgrat i fins i tot en contra de la seva fragilitat. Perquè cal insistir en un fet, i la prologuista no deixa pas de mencionar-ho i fins d’insistir-hi: que Virginia Woolf no es va sentir mai per damunt o al marge de la societat on vivia, que el fet polític la va apassionar, que la vida de relació va tenir sempre un immens atractiu per a ella, que se sentia solidària i profundament afectada per tot el que passava al seu voltant. [...]