OPINIÓ

La vigència de Jeroni Alomar Poquet

CELESTÍ ALOMAR
CELESTÍ ALOMAR

Un capellà immolat en defensa d’una causa humanitària en temps de guerra seria un bon subtítol per a aquest article. No obstant això, no estic gens segur que sigui el més precís. Si analitzem per separat les paraules i sintagmes que componen l’oració, cadascun d’ells seria mereixedor d’oportunes precisions i comentaris que li traurien la pompositat que a primera vista conté la frase.

Començant “per en temps de guerra”, hauríem de precisar que a Mallorca, exceptuant el curt episodi del desembarcament de Bayo i algun bombardeig aïllat, no va existir un front de guerra, ni un enfrontament armat entre dos exèrcits. El que es va donar va ser una repressió ferotge, “una sistemàtica exterminació dels sospitosos”, en paraules de Georges Bernanos. No obstant això, a Jeroni Alomar Poquet se'l va condemnar a mort per un "delicte continuat de rebel·lió militar". No vull frivolitzar, però la remuntada de la Fiscalia espanyola i el jutge Llarena al moment del “no passaran”, i el seu posicionament, m’ha fet pensar que la “carcunda nacional” té una predilecció històrica, una tirada, pel delicte de rebel·lió. Però aquesta no és la vigència d’Alomar Poquet, sinó el revifament de la “carcunda”.

He emprat el verb ‘immolar’ i no ‘assassinar’, que seria el més correcte, per una referència a cert llenguatge i tradició clerical. No és que Alomar Poquet “s’oferís en sacrifici” en actuar en auxili de gent en perill de mort. Actuà per necessitat i convicció humana, no en condició de sacerdot. Els oferia una embarcació per fugir, no una pregària per confortar l’ànima. Malgrat això, el cas Alomar Poquet va desencadenar   una àmplia litúrgia que va agafar de ple l'església i la seva jerarquia, i els va fer mirar cap allà on no volien mirar.

Seguint la més estricta i pura tradició cristiana, el bisbe Miralles va negar tres cops Alomar Poquet, clergue sota el seu mandat. La primera, en la seva detenció, quan es renta les mans en una frugal carta plena de submissió dirigida al jutge instructor. La segona, pel judici, una setmana abans, quan el fiscal ja havia demanat dues penes de mort per a l'encausat, escrivia a l’arquebisbe Gomà: “Sigui quin sigui el seu càstig, el considero molt merescut”. La tercera, després de l’execució, “no m'interessa saber-ne el resultat”, en relació amb el camí recorregut per dos telegrames de petició d’indult que deia que havia enviat.

Sí, efectivament, havia deixat en mans del general comandant militar dos texts de telegrama dirigits al general Franco i a l’arquebisbe Gomà, respectivament, “per veure si aprovava els telegrames”. L’opinió del comandant militar sobre l’indult a Alomar Poquet la tenim per escrit: “La condició sacerdotal hi pot influir en contra, ja que el seu magisteri i condició l'obligaven a major acatament i adhesió al Moviment Nacional, i no servir-li de protecció”. No ens enganyem, el bisbe Miralles havia anat a la Comandància Militar cercant l’exculpació, a rentar la imatge i la consciència. Però no va ser només el poder militar qui li va negar l'exculpació, també, i principalment, la història la hi negada. Immolar: oferir en sacrifici o, més prosaic, posar la víctima als peus dels cavalls.

No obstant això, la vertadera vigència d’Alomar Poquet cal cercar-la en la “causa humanitària”. “Cregui que és molt agut dolor tenir aquests tres mals caps en un clergat com el meu”, escrivia Miralles a Gomà. Dos d’aquests mals caps eren Alomar i Rosselló, que havien estat detinguts per ajudar a fugir dos republicans perseguits. El delicte era ajudar el proïsme en perill de mort en una illa sota el terror. Tornant a l’escriptor catòlic Bernanos, “el terror hauria perdut la seva força sense la complicitat més o menys oberta o fins i tot conscient dels capellans”. Eren una petita minoria, un agut dolor, en un clergat majoritàriament estordit sota el domini d’una altra més àmplia minoria militant en la revolta que instigava i imposava la violència com a mètode.

El paral·lelisme actual caldria buscar-lo en els xenòfobs que estigmatitzen les organitzacions humanitàries que ajuden a salvar vides de gent que fuig a través de la Mediterrània de la guerra i la violència dels seus països d'origen. Actituds que han encimbellat al poder més d'un partit d’extrema dreta. La resistència a aquesta fatalitat és l'exemple que va llegar a la posteritat el capellà Alomar Poquet. Ser clergue, si fèiem cas a una carta que el bisbe Miralles va escriure al rector de Llubí el 3 de setembre, en la qual esmentava el perill de mort que corria, el va salvar de morir en una cuneta. Tanmateix, el va condemnar a ser subjecte d’intrigues i traïcions eclesiàstiques ordides pels revoltats. Vist cruament, la condició eclesiàstica a ell li va servir per bescanviar la cuneta per la tàpia del cementiri. Però per a la història, el va convertir en un exemple.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF