El videoclip de la guerra
Seguint les estratègies comunicatives de Zelenski, Ucraïna ha sabut aprofitar un festival tan frívol com el d’Eurovisió per donar repercussió a la invasió que està patint. De fet, el certamen va néixer fa seixanta-sis anys com una reacció a la devastació de la Segona Guerra Mundial. El concurs musical pretenia servir com a mecanisme per recuperar un esperit d’agermanament a Europa. És lògic que ara, amb una guerra sacsejant el continent, torni aquella voluntat i la victòria del festival sigui per a Ucraïna. Un gest simbòlic que televisivament es va gestar amb molta prudència des de l’organització en les quatre hores i mitja prèvies de programa. Els presentadors no es van recrear en cap narrativa lacrimògena o dramàtica que premiés abans d’hora l’actuació de Kalush Orchestra. Quan Mika, en una de les transicions, conversava amb els participants que s’esperaven a la zona de sofàs va allargar-los el micròfon des de la distància, per concedir-los un moment de salutació a les càmeres sense haver-los de donar la paraula, com sí que va fer amb altres països.
Vint-i-quatre hores després d’erigir-se campions d’Eurovisió, Kalush Orchestra va llançar a les xarxes el videoclip de la cançó guanyadora, Stefania, convertida en l’himne de la guerra. No ho van fer abans, van explicar, per no sotmetre l’audiència a una mena de xantatge emocional que els fes vencedors per pena, arrossegats per una sobredosi ensucrada de devastació. La producció té poc més de tres minuts de durada i s’ha rodat a Butxa, Irpín, Borodianka i Hostómel, ciutats convertides en runa i cendra per l’exèrcit rus. En un escenari real de destrucció han construït un relat sobre la maternitat i la guerra. Dones soldat que lliuren fills extraviats a les seves mares, i mares que deixen les filles amb els avis per anar a lluitar i rescatar les criatures d’altri. Foc, infants, pèrdua, assolament, peluixos i dones com a elements per tocar la fibra en temps de desesperació.
L’impacte és que els escenaris són reals i retocats amb petits elements que accentuïn el drama: flames enmig del camí que trepitgen les mares i els integrants de Kalush Orchestra amb la mirada perduda en els balcons d’enormes edificis rebentats per les bombes.
Ucraïna ha fet allò tan grotesc de buscar la bellesa i la poètica en l’horror, en romantitzar la destrucció i la desgràcia per vendre un relat èpic de resistència i superació. Embolcallar d’estètica la tragèdia pot resultar fins i tot ofensiu per a les víctimes. Sortir tocant la flauta a la façana d’un edifici esberlat, rapejar en unes oficines cremades o acabar la història amb una nena aguantant un còctel Molotov encès s’ajusta tant a l’estètica dels videoclips que recreen fantasies que Stefania perd el valor documental i veraç per excedir-se amb la plàstica de la guerra. No és estrany, però, en un conflicte on realitat i ficció tenen una frontera tan difusa.
