EscriptorLa crisi del virus que ens té a tots tancats a casa ens mostra cares del poder polític nostrat que sempre havien estat poc emmascarades. Ara, però, a l’hora de la veritat, no han tingut cap problema a posar-se a fer les ganyotes de sempre, les d’un autoritarisme de pa sucat amb oli de ricí, tan estúpid com fatalment contraproduent.
Espanya ha aprofitat la malura per fer espanyolisme polític: tot esperit federal, tota descentralització autonòmica i constitucional se n’ha anat a l’aigua davant d’un problema que ha estat gestionat de manera que ajudi a reforçar el projecte de l’Espanya jeràrquica, central i ordenada des de Madrid. L’estat d’alarma és la cobertura legal, ara: a l’hora dels fets, com es va veure davant de la crisi catalana del referèndum unilateral, sempre preval la raó d’estat.
No s’hi val la democràcia: els líders autonòmics són triats també amb el vot dels ciutadans de les regions, però això es veu que no val res davant de qui vol remenar les cireres en benefici de les seves idees tronades. Cessió de les competències de sanitat? Sí, però i què? Ho han acabat admetent ells mateixos, el mateix ministre Illa: la compra centralitzada de material sanitari no ha funcionat. Però es va decretar per a major glòria de no sé quines dèries de l’Espanya eterna.
Un problema que la ciència obliga a gestionar de manera regional, un virus que es combat amb confinament i govern local, una pandèmia que s’aprofita de la mobilitat ciutadana en grans espais, necessita no ja ni tan sols autonomies sinó un bon govern municipal. És una simple qüestió de sentit comú i d’ordre pràctic: coordinació regional, confinament, limitació de moviments, impedir la sortida de gent dels focus on el virus té més contagis confirmats, etc.
Però aquí s’ha optat pel contrari: que la ideologia d’estat s’imposi a la veritat de la ciència. I, veient que per culpa d’una reacció tardana i maldestra hi haurà milers de morts que s’haurien pogut evitar –perquè que n’hi hagi més que a la Xina, un país trenta vegades més gran i poblat, és un desastre absolut–, aquí s’optarà per embolicar-se amb la bandera i fer sonar l’himne nacional contra els crítics, a qui s’acusarà de ser mals patriotes i traïdors, o fins i tot d’impedir solucions perquè critiquen o qüestionen més que no lluiten al costat dels que s’han de sacrificar en un combat èpic, que s’ha fet més heroic del que caldria.
I com més gran sigui el dolor, més alta la quota d’infecció i la xifra de morts, més gran es farà la necessitat de callar i de silenciar els que des d’un inici van plantejar altres maneres d’encarar el problema. Aquí s’ha optat per intentar conciliar uns certs interessos econòmics amb la preservació de la salut, i al final potser no hi haurà ni salut ni cap economia salvable. No ens convé ser mai catastrofistes, ni tan sols enmig de la catàstrofe. Però ja és ben hora que obrim els ulls i tots plegats ens adonem de la mena d’institucions que volem, de qui hi ha d’estar davant, i de saber que és en els moments difícils quan realment es veu la qualitat tant de les persones com la solidesa del poder que ha de salvaguardar el bé comú i la vida de tots.
