OPINIÓ

Una vida en 'streaming'

Durant anys, els racons més puerils del meu ego –si és que aquest sector no és tot el meu ego– sentia un plaer singular cada cop que algú visitava per primer cop casa meva i no podia contenir la cara de sorpresa i enveja quan veia tota la sala plena de discos i llibres. Els que compram –compràvem– discos habitualment som així d'onanistes, de vegades fins a extrems un poquet ridículs per a qualsevol que no sigui nosaltres o els que són com nosaltres (estimats 'mods', tots aquells 'singles' de 7" que duis anys cercant i pels quals pagau quantitats obscenes són tots a Youtube... els podeu escoltar en voler i de franc). Però, en això com en altres coses, ens mentim a nosaltres mateixos.

El col·leccionista tendeix a veure la seva col·lecció com una materialització de la seva ànima, en tota la seva complexitat, inclosos els seus clarobscurs –revisau les rengles de baix del tot o el que hi ha a la part de dalt ocult darrere les 'collector box'. També és habitual que pensem que quina sort tendran els nostres fills, que ja ens hauria agradat a nosaltres tenir un pare que atresoràs l'edició original americana del 'What's Going On' de Marvin Gaye o la caixa de demos de Hüsker Dü en vinil.

I potser és cert. Potser el meu fill flipa el dia que comenci a examinar els discos de son pare (de les poques coses que rebrà en herència per la via paterna, més enllà d'una genètica d'atributs bastant discutibles). Però és possible que ni tan sols sàpiga què fer amb tots aquells trastos i, a més, a mesura que passen els anys, la meva col·lecció ha començat a ser un trencaclosques incomplet de qui som, perquè en els darrers temps la major part de música que consumesc és via subscripció i ja ni tan sols em molest a anar a cercar discos que tenc a l'estanteria: me'ls pos amb la tablet, el mòbil o l'ordinador. Amb prou feines compr discos d'artistes locals, gent que conec personalment, o de vegades en algun concert, però les novetats així en general m'arriben totes a través d'aquella aixeta màgica que anomenam 'streaming'. Cada mes pag una quantitat a canvi d'aquest servei tan convenient, però la pregunta és inevitable: què passarà amb tota la meva col·lecció d'iTunes el dia que deixi de pagar o em mori?

I els discos són només un exemple, en el meu cas íntim i molt palpable, d'aquest nou paradigma econòmic que se'ns ve a sobre, com sol ser habitual inflamat de hashtags i comoditat 2.0 (o ja anam pel 3.0?). Anam directes a un món nou i les seves noves conseqüències: a la llarga deixarem de tenir coses per ser-ne només usuaris, llogaters a temps parcial, no sols de casa nostra, sinó també del cotxe, la bicicleta, els mobles, les eines per muntar-los, la roba, la música, les 'pelis', els llibres i qualsevol cosa que ocupi espai o sigui susceptible de quedar antiquada. És a dir, més o manco tot. I és cert, tot això té un punt zen pervers que atreu la gent perversa com jo i segur que és més sostenible, però també em deman per què sempre hem de començar a salvar el planeta els pobres: segur que la bicicleta de Mark Zuckerberg és només seva.

Els que no puguem comprar la bici o l'espai on guardar-la viurem en 'streaming' i, després de morts i un cop incinerats, totes les nostres possessions, tot el que ens va fer feliços en vida, desapareixerà on sigui que vagin els bits quan el Gran Demiürg d'Internet tecleja "DELETE USER". Els nostres fills no escoltaran les nostres balades. Tot i que, tenint en compte el que amag darrere les meves 'collector box', potser és millor així.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF