La vida poca

Fa dies que m’acompanya un llibre menut, com un missal o un llibre d’hores. Publicat per l’editorial Ensiola, Fuga mundi no arriba a fer la mida d’un forc. Amb tot, convoca una existència que va més enllà dels llocs, dels segles, del que es pot arribar a dir o a escriure, gràcies a les escriptures mínimes, de vegades contemplatives, sovint sensorials, a estones profundament analítiques, de Mateu Coll, Catherine de Montalembert, Sebastià Perelló i Biel Mesquida, amb fotografies de Jean Marie del Moral.

Magdalena Gamundí Pons és el centre d’aquesta fuga del món. Monja tancada del convent de la Puríssima Concepció de Palma durant quaranta-sis anys (1864-1910), aquesta va elaborar el que en aquell moment era una mena de testimoni o de postal per a la seva família (“vius en un reliquiari i un souvenir, una joia i un fetitxe”, diu Perelló): una miniatura de quaranta centímetres d’amplada que reprodueix l’espai on ella s’havia confinat per fe, “una cosa que, com més n’hi ha, manco pesa”. La reproducció va arribar a les mans de Mateu Coll per la via de l’herència familiar, i ara arriba als lectors desplegada en la pruïja creativa de cinc artistes que la fan parlar en present.

Perquè més que la religió, cap casta de misticisme barat o cap fetitxisme vers la mimesi d’una vida viscuda, el gran protagonista d’aquest artefacte és el temps. “Hi som per sempre. Des d’avui. Des d’avui dematí… Només hi ha els començaments”, escriu de Montalembert, i traça en el seu text un recorregut per la petitesa i la immensitat de les hores i les estacions, en què els moments d’un dia i els de l’any, en la menudesa de la clausura en una cel·la, es confonen i s’entorcillen. És clar que parla per boca de Magdalena Gamundí, però no només. En aquest sentit, el text de Mateu Coll és més programàtic, més propositiu: “Viure el món, en aquest temps difícil, des d’una altra dimensió, austera: la de la simplicitat i la humilitat”, afirma. “Aquest passar gust de la senzillesa.” Perquè basta fitar les imatges de Del Moral per entendre que la frontera entre dins i fora, entre humanitat i natura, entre temps passat i temps present que vessa depenen sobretot del filtre, de l’enquadrament. A través del seu objectiu, tota cosa poca pot ser immensa. És una sensació que s’assembla molt a l’acte de “rebaixar-se, fer-se petit. Esporgar-se en la vida minúscula. Perquè aquí, el que és infinitament petit ens interpel·la”, en paraules de Sebastià Perelló. O de Mesquida, decidit a escriure en el llenguatge esglaiat del que no es diu: “No sé com podria escriure el llibre dels no-resos”.

Fuga mundi no és un llibre de poesia, ni de narracions, ni un assaig en el sentit estricte de l’expressió. És un dispositiu menut, volgudament petit, fet de text i fotografia, que m’agrada llegir com una manera altra d’enfrontar l’existència. En temps de multituds i de constant exposició, obrir les pàgines de Fuga mundi és entrar en un món minúscul, insignificant, vivificantment alliberador.

Sebastià Portell és escriptor