La vida que només pot estar al centre

Mai no havia estat tan fàcil saber-se útil. Què puc fer per contribuir a que el món sigui millor? Quedar-te a casa. I si pot ser, amb un llibre a les mans. Res més? Sí, cal cuidar avis i àvies, però no cal que busquis lloc a l’agenda impossible, ni que t’empantaneguis a fer cua per travessar cap rotonda. Des de casa, des del sofà, deixa un segon el llibre obert, i truca. Si pot ser amb imatge que clicar la càmera no et suposa més esforç, i tothom accepta que vagis amb pijama i t’hagis saltat la cita a la perruqueria. Molt senzill. I què més?

Després de veure i participar en mil i una campanyes de sensibilització (que convencen, fonamentalment, les convençudes) sobre desigualtats, canvi climàtic, feminismes o justícia global, detecto en la Covid-19 una oportunitat d’or per conscienciar la societat. Per sensibilitzar de la forma més eficaç que hi ha: a través de la pròpia experiència. Una circumstància feta a mida per explicar, assumir i fer viral que el més important és posar la vida al centre.

I de què depèn la vida? Yayo Herrera explicava fa un temps a El Crític que tenim dues dependències: l’ecodependència i la interdependència. El planeta fa temps que fa crits d’angoixa, que ens fa senyals agònics d’esgotament. És el moment d’escoltar-lo i de permetre’n el reequlibri. Només amb aquests dies a casa, l’aire ja és més pur i els animals tornen a sentir, una mica, que també hi pertanyen. Els recursos són finits, i això és evident, aleshores per què ens seguim empassant que és possible el creixement il·limitat? Que és, en alguna mesura, desitjable? Aprofitem l’aturada, i les criatures amb deures a casa, per fer una repassada a les regles bàsiques de la matemàtica.

La segona dependència també és ben visual i sonora. Quan naixem, immediatament xisclem. Per què? Per demanar ajuda, perquè no som capaces de sortir-nos-en individualment, de forma aïllada. Fem crits d’auxili perquè se’ns noti, perquè no s’oblidin de nosaltres, del nostre cos, intrínsecament vulnerable. Un cos que no sobreviu si no se’n té cura. Quan és adult, tampoc. L’individualisme autosuficient és una enganyifa. I sortim avui, cada vespre, amb ple i sincer agraïment, a aplaudir les persones que ens cuiden perquè de sobte, ens adonem que les necessitem. Però està prou reconeguda la tasca d’aquestes persones? Si el sistema de salut està en perill de col·lapse és perquè no l’hem cuidat prou, perquè no l’hem tingut en compte, perquè no hem votat bé o perquè no hem fet prou pressió al carrer per exigir un sistema públic de qualitat i amb prou recursos. Ara i llavors confiem en les persones. Milers de metgesses i metges, infermeres i infermers que se la juguen per nosaltres, que fa molt que posen els seus cossos al límit per no deixar caure un sistema que s’ha apedaçat amb retallades. Som conscients ara de la importància de les persones que netegen, que oblidem perquè no fan soroll, perquè considerem que, que tot estigui net, és normal, com si fos màgic. Però resulta que no. I per això cal reconèixer, cuidar, protegir i remunerar dignament a les persones que asseguren que tota la resta de coses funcioni, cal mimar i respectar el planeta que ens assegura béns imprescindibles (si els usem amb mesura, pensant en els que venen després de nosaltres).

Cap de les dues dependències no entén de fronteres. Són globals. Igual que el coronavirus que entra igual en repúbliques que en monarquies, tot i que en aquestes segones rebenta encara més que vingui amb corona. Entra igual en l’aristocràcia que en el precariat. Entra igual dins dels cossos blancs i heteronormatius. Però tampoc no ens equivoquem. En un sentit ens iguala (aprofitem-ho per moure consciències!!) però en d’altres discrimina. I com sempre, l’impacte és més dur en els cossos més vulnerables. Nadons, malalts, gent gran. I les dones, perquè són les que estan, en gran majoria, a la primera línia de les cures. I especialment les dones immigrants, moltes d’elles cuidant-nos aquí i havent hagut de deixar els seus als seus països d’origen a cura d’unes altres. Generalment, també dones. Sovint ja grans i cansades. És temps d’agrair, admetre i fer justícia. De fer-se càrrec que la justícia és global, o no serà.

Occident s’espanta perquè el virus iguala però el capitalisme i el patriarcat, no. La pandèmia fa aflorar les desigualtats pre-existents. I fa visibles també les conseqüències nefastes de governs insensats. El que pot marcar la diferència és la resposta. La resposta política. La de qui lidera i la de la gent. Podem acceptar o no una resposta bèl·lica amb llenguatge militarista que ens apel.la com a soldats. Podem acceptar o no una resposta d’excepcionalitat que es fonamenti en el control dels cossos, dels moviments. Però també podem exigir col·lectivament que no volem renunciar a cap dret. Que no ens fa por acceptar el canvi perquè ja és aquí i perquè ni el món ni nosaltres ja no serem iguals. Que podem modificar hàbits i mantenir algunes coses que aquests dies estem assajant: decreixement, consum racional, teletreball. Un ritme més pausat, menys contaminant i més compatible amb el benestar de petits i grans, d’aquelles persones que més ho necessiten. Podem exigir la socialització, el repartiment equitatiu i el reconeixement social i econòmic del treball reproductiu, de les cures, ara que es fa més evident que mai que són imprescindibles. Podem exigir el que ens pertoca. Drets. Polítics, socials, econòmics, ambientals. Aprofitem el moment de l’experiència: polítics blancs infectats, aïllats, que veuen morir familiars sols i sense comiat, que han de passar la fregona i racionalitzar els aliments i els impulsos consumistes. Ja n’hi ha prou de sentir que ens hem d'empassar-nos el capitalisme perquè és l’únic model possible. Anomenem-lo postcapitalisme, ecofeminisme, tant se val, però aprofitem la consciència col·lectiva per exigir que volem que, d’una vegada per totes, es posi la vida, i la seva sostenibilitat, al centre.