La vida i la mort de Xavier Valls

Una de les principals novel·les modernistes catalanes, La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912), de Josep Pous i Pagès, retrata el món rural i la rebel·lia del protagonista per canviar el seu destí. Perifèria (2021) és un documental sobre la vida i la mort de l’arquitecte Xavier Valls i la seva lluita per canviar el destí fatal de la Catalunya urbana tardofranquista, per dignificar la vida a Santa Coloma de Gramenet, que ell havia vist de nen i de jove com en pocs anys passava de petit nucli mig rural a suburbi insalubre amb l’arribada de milers d’immigrants.

La història de la immigració és un relat alhora de superació i d’abús, però també de solidaritat. Tant als anys 60 del segle XX com avui, no s’explica sense figures com la de Xavier Valls i tants altres, que van unir la lluita contra la dictadura amb la voluntat d’acollir els nouvinguts, posant-hi tot el seu talent, esforç i lideratge. Em ve al cap l’experiència fabulosa, amb el jesuïta Santi Thió al capdavant, construint clavegueres a la part alta del barri de Roquetes els anys 1964-1966 en col·laboració amb els veïns i amb el suport d’uns quants joves universitaris. O avui, esclar, el Casal dels Infants del Raval de l’incansable Enric Canet.

Per sort, n’hi ha hagut i n’hi segueix havent, d’aventures col·lectives com aquestes. En el cas de Xavier Valls, va canalitzar les energies i la mobilització ciutadana per anar més enllà d’accions puntuals i confegir el Pla Popular d’Alternativa Urbana, tot un programa per fer places i carrers asfaltats, mercats, escoles, ambulatoris, transport públic... En fi, perquè Santa Coloma passés de perifèria abandonada a ciutat vivible.

A Xavier Valls les autoritats franquistes, desbordades, li van arribar a proposar que fos l’alcalde de Santa Coloma. Ho fa refusar. Després també va declinar ser el candidat a les primeres eleccions pel PSUC, en el qual militava; abans ho havia fet a Bandera Roja. No s’hi veia, de polític. El primer alcalde democràtic va ser el “capellà roig” Lluís Hernàndez, que va marcar època, fins al 1991. La que estava més polititzada era la dona del Xavier, la geògrafa Maria Josep Olivé, morta el 2017. Van fer un bon tàndem de professionals activistes. No van parar.

Fins que de cop el 19 de juny del 1987 la vida del Xavier es va truncar de manera tràgica i absurda. Aquell dia era al pàrquing de l’Hipercor de la Meridiana quan ETA hi va fer explotar un cotxe bomba. D’aquell drama aquest dissabte fa exactament 34 anys. El seu fill gran, que també es diu Xavier, en tenia 9, d’anys. El petit, en Jordi, 6. Conserven pocs records directes del pare, sempre enfeinat i compromès. Aquell estiu havien de fer el primer viatge familiar, les primeres vacances de debò des de feia temps. El pare havia anat a l’Hipercor a comprar uns bitllets...

Expert en polítiques públiques i mediació comunitària, el Xavier Valls fill treballa al Pla de Barris de Barcelona, un projecte que d’alguna manera dona continuïtat a la pionera experiència participativa del seu pare. És també coguionista de Perifèria, dirigit per Xavi Esteban Casas i Odei A. Etxearte, i que ara es pot veure als cinemes Verdi. Un documental que explica una història i una cara poc coneguda de la Catalunya popular, mestissa i lluitadora dels segles XX i XXI, la que sobreviu com pot, sempre mig oblidada o mig reivindicada, tal com es reflecteix, per exemple, en l’escena de l’assemblea participativa de veïns filmada a l’Escola Rosselló Pòrcel, una antiga fàbrica que Xavier Valls va adaptar arquitectònicament perquè fos escola i on el 1982 es va fer la primera experiència d’immersió lingüística de Catalunya a petició dels pares, la gran majoria castellanoparlants.

Ha plogut molt, des de llavors. Ha plogut molta demagògia, molt desencís. Però hi ha gent que segueix al peu del canó. Hi ha molts Xavier Valls. Sisplau, no els oblidem.