La fi de les victòries morals
La pregunta és on va tota la moral guanyada, i la resposta és que a un banc. Amb el dictamen del Comitè de Drets Humans de l'ONU que certifica que Espanya “va violar els drets polítics d'exmembres del Govern i del Parlament de Catalunya”, hem trobat el concepte de victòria moral fins i tot a la sopa, sovint lligat a l’adjectiu estèril. Però l’aposta de l’independentisme tal com s’ha formulat la darrera dècada a Catalunya és que la moral no en té res, d’estèril.
El filòsof Peter Sloterdijk defineix els polítics com a “banquers de la ira”. Les injustícies produeixen descontentament entre la població, i l’art de la política consistiria en vetllar perquè aquesta energia moral es generi, s’acumuli i, en funció de la conjuntura, mantenir els estalvis arrecerats o invertir en operacions més audaces perquè el saldo es multipliqui. El moment crucial és el del bescanvi: el bon polític sap convertir el capital guardat en simpaties, vots, manifestacions, vagues generals, revoltes i, en casos extrems, però que hem redescobert gràcies a Volodímir Zelenski, resistències militars heroiques. La política és una batalla pels cors de la gent perquè els cors fan que la resta del cos es mogui. Cervell inclòs.
És clar que no tota la política és així. En un moment de bonança econòmica i cultura postrevolucionària, com, per exemple, el que aquest país va viure a la dècada dels noranta, governen grans consensos i la societat es pot dedicar al lleure i el consum. En aquesta manera de fer política que avui enyoren certs sectors, tot és molt poc moral i molt més administratiu. De fet, són temps en què gent normal ni tan sols s’interessa per la política perquè està massa ocupada gastant. En comptes de guerres culturals, hi ha el Fòrum de les Cultures.
Com sabem perfectament, sota l’oasi sempre hi ha quitrà, i no són poques les causes que, ofegades de silenci, esperen esmolant la destral de guerra. Per als que queden fora del consens feliç, no és només que el reformisme gradual no sigui prou ràpid, és que tard o d’hora s’acaba revelant com una presa de pèl. Mentre la majoria passiva es troba satisfeta i entumida, una minoria compromesa treballa per demostrar que les seves causes no són una demanda rutinària com les que despatxa el Parlament, sinó una qüestió moral. Mentre masses despolititzades gaudien dels Jocs Olímpics, uns pocs activistes se la jugaven amb pancartes de Freedom for Catalonia.
La independència de qualsevol país és una qüestió moral com ho són totes les coses que tenen a veure amb la identitat. I encara que parlant del dèficit fiscal o aprovant lleis pensades perquè el Tribunal Constitucional les suspengui aconseguiràs les simpaties dels nassos més fins, per independitzar-te d’un estat com Espanya cal un plus. Entre el benestar relatiu de les societats contemporànies i el monopoli de les armes que ostenten els estats, la violència directa és menys efectiva i més arriscada, de manera que la immensa majoria de moviments socials opten per un esquema de protesta i resistència pacífica. L’objectiu és demostrar a la majoria passiva que nosaltres sí que estem moralment involucrats en la causa, no ens quedarem al sofà i mereixem el reconeixement. És el que van proposar Martin Luther King o Gandhi: acumular capital moral i bescanviar-lo, el primer per drets polítics, i el segon per la independència del seu país.
I és el que volia fer l’independentisme amb l’1 d’Octubre, el cas més fastuós de lluita no-violenta del segle XXI i l’episodi que més energia moral ha generat a Catalunya en molt de temps. Com demostren els exemples de la història, aital quantitat de gasolina no es va perdre perquè la moral sigui un material políticament inerme, sinó perquè els líders del moviment, principals responsables d’atiar el crescendo, van fer un càlcul segons el qual era millor frenar-ho tot que continuar l’escalada revolucionària. La majoria els va fer cas, ha anat secundant l’aposta a les urnes, i fins avui.
La gràcia de la metàfora econòmica és que permet entendre la principal contradicció de l’independentisme per al curs que comença i alhora la seva principal esperança. D’una banda, és evident que l’energia històrica no s’ha esfumat, sinó que es troba ben guardada. De l’altra, és igual de clar que els gestors del banc ja no poden accedir a la fortuna acumulada perquè, en dur el moviment a la política convencional, van perdre la capacitat de parlar en el llenguatge moral, que és l’únic que obre i tanca les portes de la cambra cuirassada. A més, com es veu amb el dictamen de l'ONU, no és només que no puguin retirar capital, és que tampoc en poden ingressar. A diferència dels anys del Procés, en què cada conflicte polític es traduïa en ingressos morals, ara tota aquesta dimensió es perd com llàgrimes a la pluja. Una pregunta és què fer amb els gestors. L’altra és si els estalvis morals del país es mantenen o si, com diuen els que se suposa que en saben de diners, deixant-los congelats al banc van perdent valor.
