17/10/2022

De victòria en victòria...

4 min
'Storm Off The Coast Of Barcelona' (1612)

És com si, després d’haver esdevingut en deu anys un moviment de masses electoralment hegemònic i governant, l’independentisme reproduís ara, a gran escala, els enfrontaments estratègics i tàctics que el caracteritzaren quan representava una franja marginal i atomitzada de la política catalana. En particular, sembla ressorgir la idea d’un “independentisme combatiu” emprada als anys 1980-1990 per contraposar-lo a aquell altre més pragmàtic (la Crida a la Solidaritat, l’Esquerra Republicana d’Àngel Colom...) que, segons els “combatius”, era una forma de traïció i un submarí de l’estat repressor.

Al mateix temps, i seguint el mestratge de referents com Quim Torra, Dolors Feliu, etcètera, a Junts per Catalunya s’ha imposat l’antipolítica. Vull dir: el menyspreu pels instruments d’acció que ofereix ser al govern, el poc interès per la preservació de l’arrelament territorial i municipal de la sigla, una lògica movimentista i carismàtica, la fixació de grans objectius sense cap recepta coneguda per assolir-los.

Els juntaires –han dit– passen a fer oposició. De moment, consisteix a titllar d’il·legítim el govern de Pere Aragonès i a exigir-li que convoqui eleccions immediatament o se sotmeti a una moció de confiança. Com que el president no sembla inclinat a fer ni una cosa ni l’altra –menys encara després d’una hàbil remodelació del seu executiu–, i quan hagi repetit durant unes setmanes més les seves demandes, què farà JxCat? El mecanisme parlamentari per evidenciar que un govern no té majoria i fer-lo caure es diu moció de censura. ¿Junts en presentarà una? ¿I acceptarà que conflueixin amb el seu discurs deslegitimador d’Aragonès els portaveus –potser fins i tot els vots– de Vox, Ciutadans i el PP? Fàcil no serà, i còmode menys.

He al·ludit més amunt al concepte d’“independentisme combatiu”. No amb aquestes paraules, però sí que diverses figures de Junts han dit, en el moment de consumar el divorci amb Esquerra, que la seva organització es concebia ara com un “moviment d’alliberament nacional”. Caldria ser una mica curós en l’ús de conceptes que tenen una forta càrrega històrica perquè, francament, no veig Laura Borràs, ni Jaume Alonso-Cuevillas, ni Joan Canadell, ni Francesc de Dalmases promovent la formació d’una guerrilla independentista. De fet, no els veig ni tan sols assumint la responsabilitat d’iniciatives que els puguin portar a la presó, com sí que van fer persones (Carme Forcadell, per exemple...) avui xiulades per traïdores i botifleres. De fet, no deixa de ser significatiu que cap dels quatre condemnats de Junts en el judici del Procés, ni Jordi Sánchez, ni Jordi Turull, ni Quim Forn, ni Josep Rull, estiguessin a favor d’abandonar el govern.

Que ningú esperi, doncs, que Junts se eche al monte, ni tan sols a Collserola. Allò que farà –perquè no pot fer gran cosa més– és desqualificar el govern de la Generalitat i el seu president, practicar l’escalada retòrica i conrear allò que podríem anomenar l’independentisme per invocació, per conjur: n’hi ha prou amb desitjar-la molt, amb apel·lar-hi cada dia, per tal que la independència esdevingui realitat; a condició, això sí, que governem nosaltres. Si aquest miratge serà suficient per anar fent bullir l’olla fins a les municipals, o fins que a Pere Aragonès se li acabi la corda, només el temps ens ho dirà.

Mentrestant, fora de la bombolla, el moviment de JxCat cap a l’oposició ha desvetllat expectatives entre aquells que, des de fa una dècada, sospiren amb alguna cosa més que les vísceres no pas pel final del Procés –això ja ho poden donar per fet–, sinó per la dilució de l’independentisme. Els més destralers s’han apressat a cantar victòria: “Aragonès, en manos del PSC”. Altres ho expressen de manera més subtil: ara –diuen– el que toca és “superar els blocs nacionals”; és a dir, difuminar la frontera entre partidaris de l’autodeterminació i paladins del 155, entre reprimits i repressors..., i restablir la “natural” dicotomia entre dretes i esquerres.

ERC, sola al govern, es veurà empesa en aquesta direcció, i no tan sols pels cants de sirena del PSC o el discurs dels comuns, sinó encara més per l’hostilitat de Junts, que li negarà l’auxili parlamentari i ho farà tot per forçar els republicans a sostenir-se sobre un tripartit d’esquerres, ja sigui informal o formal. Per això, per contrarestar aquest escenari, Oriol Junqueras va ser tan brutal l’altre dia en rebutjar el vot favorable als pressupostos dels socialistes, alguns dels quals –va dir– “s’encetaven les mans” de tant aplaudir l’empresonament dels líders de l’1-O. Però una cosa són els discursos i una altra l’aritmètica parlamentària i l’instint de supervivència de qualsevol govern...

Tot just coneguts els resultats de la consulta interna a la seva militància, la senyora Laura Borràs sentencià: “Junts guanya i Aragonès perd”. I tant! I així, de victòria en victòria, Junts anirà avançant a l’avantguarda de l’independentisme fetén fins al dia de la presa de possessió de Salvador Illa i Roca com a 133è president de la Generalitat de Catalunya. Aleshores pla –com diuen a Girona– que la DUI efectiva i imparable serà cosa de minuts.

stats