OPINIÓ

De víctimes

Fa unes setmanes, el previsible periple de campanya del candidat Albert Rivera va recalar en el programa d’Ana Rosa Quintana. Com sovint passa en aquests matinals televisius, la periodista (sic) ens va voler acostar la vessant més humana del personatge i ell, sol·lícit, es va acabar llevant l’americana i rebent una masterclass de Swish-Swish, aquesta graciosa coreografia de braços i malucs, apta només per a ‘millennials’.

El programa també va incloure una entrevista al candidat per part dels infants que omplien el plató. Inesperadament, un dels nins va aconseguir travessar el periodisme epidèrmic que dominava l’ambient –i que tant afavoreix els candidats “enrollaos”– i va introduir el tema de la guerra civil i el franquisme.

Va generar un cert escàndol –i el prescriptiu “incendio en las redes”– el fet que Rivera, davant la pregunta de l’infant, hagués evitat dir quin bàndol hauria elegit durant la guerra civil. I és que així mateix és gros que en els argumentaris de campanya que tan bé regurgita l’estirat candidat, no hagin pensat a posar que si et donen a triar entre un govern legítim i un cop d’estat, pensis sempre a marcar la primera casella, més que res perquè després pots acabar fet un embull amb els paral·lelismes amb Catalunya, i perquè aquestes coses, des d’Europa, no resulten gaire fotogèniques.

De tota manera, la pregunta d’en Daniel –el nin del plató– i la resposta de Rivera no deixen de mostrar un punt d’ingenuïtat i semblen partir d’una certa idea romàntica dels conflictes bèl·lics. Talment com si les guerres fossin moments històrics diàfans, en els quals les persones, de manera solemne i heroica, prenguessin partit en virtut dels seus principis i en exercici de la seva intacta llibertat.

Lord Byron lluitant –i morint– a Mesolongi per la Independència de Grècia; els elegants oficials de West-Point prenent partit pel nord o pel sud davant la paternal admonició del general Sheridan; la mítica Brigada Lincoln i les seves cinematogràfiques aventures i desventures... tot deu haver contribuït a la romàntica idea que, en començar una guerra, les persones trien el bàndol, quan, en realitat, és el bàndol el que tria les persones.

Una realitat incòmoda que hauríem de tenir present els habitants d’un arxipèlag esquarterat per la guerra civil, que va fer que mallorquins i menorquins quedassin isolats pels bàndols provisionalment triomfants, més enllà de qualsevol possibilitat de posicionament personal incruent. És la tercera Espanya, a què es refereix Paul Preston. La que no va sobreviure ni a les atrocitats de la guerra ni, molt menys, a l’inacabable horror del franquisme i la dictadura.

De tot el remenòrum dels darrers mesos a compte de la virtual sortida de les restes de Franco del Valle de los Caídos i de tots els embulls legals i polítics que se n’han derivat –inclosa la penosa actitud de la família del dictador–, sobresurt la roda de premsa en què la vicepresidenta Carmen Calvo va explicar que el cos de Primo de Rivera quedarà enterrat al terrible memorial de víctimes perquè, en paraules textuals, “ell sí que és una víctima”.

És incòmode, però és així.

Com va resultar incòmode fa dos anys, a Llubí, haver de recordar dos capellans de la vila, el pare Miquel Pons i Ramis, missioner dels Sagrats Cors assassinat pels milicians a Barcelona el 1936, i el prevere Jeroni Alomar Poquet, afusellat al cementeri de Palma el juny del 1937 per –en un gest de gran heroisme sense precedents a l’església mallorquina– haver ajudat republicans a fugir a Menorca.

Durant anys, un i altre bàndol enviaren al front de guerra els seus joves –joveníssims– soldats de lleva sense demanar per les seves preferències ideològiques, en cas que en tenguessin. Mataren i moriren a les trinxeres, i atemoriren i bombardejaren ciutats i població civil. I això no els fa botxins, sinó damnificats. A l’estil de les ‘Preguntes d’un obrer davant un llibre’ de Brecht.

Tants d’anys després i encara no ho tenim resolt. Evidentment, perquè unes víctimes només han rebut –80 anys després, que es diu aviat– una reparació incompleta, parcial, reiteradament postergada i, en molts de casos, arrabassada a les institucions amb la resistència –explícita o latent– dels poders públics i fàctics habituals. Una reparació treballada meritòriament per uns familiars obligats durant dècades a un dol clandestí, menystingut i llargament ajornat, mentre que, paral·lelament, altres víctimes eren santificades i profusament instrumentalitzades pel règim imperant.

I, tanmateix, no podem admetre que haver estat exaltat i honorificat per una dictadura il·legítima, culmini la reparació d’una memòria. Ni que això anul·li la condició de víctima, sinó que més aviat l’agreuja. Costa, sí; però un dia o un altre haurem d’avançar cap a la dignificació de totes les víctimes.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF