Poeta, traductora i músicAmb els ulls clavats en la darrera lluna plena de l'any, se m'acut que una de les poques coses insòlites que queden per passar, perquè el 2020 superi del tot la ficció, és que de cop desaparegui del cel –o que no surti–, com en els contes de l'Elisenda Solsona a Satèl·lits (Males Herbes).
Tal vegada, també m'he trobat cavil·lant sobre la lluna perquè, des del dia abans que comencés l'estat d'alarma, em vaig lliurar a l'encantament de La bruixa, de Jules Michelet (Edicions de 1984; trad. d'Anna-Maria Corredor): una crònica històrica, humana, relatada en una llengua brillant, sobre la figura d'aquesta dona plural que no renuncià mai al contacte amb la natura i l'amor, o sia, amb la màgia. O potser perquè, a la paret de la cuina, hi penja per darrer dia el calendari dedicat a William Blake, que vam comprar a Londres en l'últim viatge; al poeta profeta, que amb tant d'encert ens ha guiat pel vint, el substituirà un recull de flors de l'Amèrica Llatina, a l'espera que els colors i les flaires que, amb la imaginació, desprenen ens acompanyin a través d'un any més incert que de costum o, si més no, amb la incertesa més globalitzada.
Als contes de Solsona, la lluna no ha pas marxat, sinó que tothom passa de mirar-se-la, excepte els seus protagonistes bandejats; en el relat de Michelet, se'ns explica com el poder ha callat l'herència sàvia de les bruixes, i ens n'ha entregat només un record tergiversat. Mentre endreço aquestes lectures, el meu nebot, que ha vingut a casa per fer cagar el tió, canta La lluna, la pruna. Es veu que ara hi ha mestres que en canvien la lletra, perquè els incomoda aquell “son pare la crida”, que es pot traduir en unes molt males intencions del progenitor. Però com podrà intuir cap criatura aquesta mena de dimonis, si els esborrem completament del coneixement popular –és a dir, de la memòria que transmetem a través de la literatura i la música? No és el mal, el que ens carregarem, sinó els indicis, l'aprenentatge... El fet que oblidem una cosa, que en perdem la memòria, és la causa que aquesta cosa desaparegui de l'ànima, no del món. No deixa d'existir literalment (físicament), però tenim el poder d'invisibilitzar, per mitjà del silenci; si no pronunciem les coses i els fets, o deixem d'escoltar el que ens diuen.
Rere la finestra, continuo contemplant una lluna, que, malgrat això, creix i ens continua vetllant. Ens afecta, ens condiciona, ens parla. Què hi hem vist, a les llunes del 2020? Hi hem endevinat cap garantia que dia u tornarà a pujar al cel? Tant de bo que el darrer pleniluni del vint esclati prou visiblement com per animar el canvi. Un gir d'aquest sistema que la majoria havia assumit com a únic i inamovible. Un sistema que fa mal i que es basa en la destrucció i la manipulació dels records, per tal que, desmemoriats, no desitgem ni promoguem alternatives. Un sistema que ens ha rehipnotitzat, repetint una sola amenaça, reiterant un únic problema, perquè menystinguem les altres que assolen el planeta. Ens han fet oblidar que hi ha persones que s'han passat l'any intentant travessar aigües, assenyalades pels governs com a fronteres; que hi ha persones que han viscut el 2020 en camps de refugiades; que n'hi ha que l'han hagut de comptar rere les reixes d'una presó per causes injustes; que hi ha persones que han malviscut tot el 2020 pendents de si les treien o no de casa enmig d'una pandèmia; que n'hi ha que han hagut de continuar treballant, en una precarietat fins i tot augmentada, mentre unes altres es planyien des dels balcons; que hi ha polítics i legisladors que han permès el desplegament de noves autopistes i autoritzat l'ampliació d'hotels i espais turístics, tot i l'evident malaltia de la terra; que, al llarg de gairebé un any sencer, ens han negat llibertats essencials, com la lliure circulació o el dret de reunió, sense garanties de tornar-les a respectar "quan superem tot això".
El 2020 també he llegit la darrera publicació de la musicòloga Bàrbara Duran, Les cantadores de Maria de la Salut (Lleonard Muntaner, Editor), un compendi de saviesa popular, natural. Em vaig fixar que la cantadora Miquela Bauzà, quan s'entrebanca en un vers –quan no se'n recorda, hi enfloca "i a la luna, la luna láo". Enguany, Duran ha coordinat amb Txema González les Jornades de Patrimoni Sonor. Ambdós fa estona que dediquen el seu temps, passió i intel·lecte a l'art de l'escolta, i que investiguen com afecta les societats (les cultures) allò que sentim (o deixem de sentir) i, com a conseqüència, transmetem o recreem. Les jornades consisteixen en una sèrie de conferències que podem escoltar al canal de Youtube de la Conselleria, per enllaçar els dos anys, les dues llunes. I per reflexionar sobre com n'és de necessari que, per al 2021, encara que només ens deixin mirar per un finestró (com als presos de La ciutat de Nàpols), ens proposem d'esbatanar, si no poden ser els ulls, les orelles, perquè no ens prenguin l'existència mateixa: la capacitat de recordar i de somiar. El carrer i la lluna.
