A veure si amb el 'Polònia' ho entenen
Dijous el Polònia va fer un esquetx magnífic per l’enorme càrrega del seu subtext. Recreava una situació imaginària de just abans de l’ascens al poder del règim nazi per alertar-nos d’una circumstància del nostre present. Van construir un mirall per advertir-nos del risc actual a partir de les lliçons que podem treure de la història. Ens situava als espectadors al Berlín del 1933, just abans de les eleccions a la cancelleria, en un suposat debat electoral a la ràdio alemanya. Hi havia tres candidats: el comunista, el centrista i el jove candidat del partit nacionalsocialista, Adolf Hitler.
El candidat comunista carregava contra el nacionalsocialista avisant que tenia idees antidemocràtiques. I denunciava el seu anunci de propaganda electoral, que era una clara al·lusió a la publicitat de Vox al metro de Madrid.
Cada vegada que el candidat comunista assenyalava els perills reals de les idees d’Adolf Hitler el moderador feia filigranes argumentals per legitimar el candidat nacionalsocialista: “Totes les opinions són respectables. Tan vàlid és pensar que els jueus són persones com que no ho són”. El moderador acabava exigint indignat al candidat comunista que demanés perdó a Hitler per haver-li dit imbècil mentre deixava que el futur genocida s’esplaiés en el seu discurs de l’odi i cremés una estrella de David emparat per la llibertat d’expressió. Mentrestant el candidat centrista feia la viu-viu equiparant els seus dos adversaris: “Al final els extrems es toquen”, “Quin desastre, que malament tot!”, “Oh, esclar, és que no ha volgut dialogar!” i el “Ni feixistes, ni antifeixistes: equidistants!”. El moderador fins i tot acusava el comunista d’haver despertat el feixisme per justificar que acabés colpejat amb porres pels nazis.
Enmig de la discussió entre els tres candidats atiada per l’actitud esbiaixada del moderador anaven sonant paròdies de les falques publicitàries que escoltem a diari a la ràdio però adaptades a la cultura germànica. Era un detall complementari esplèndid que no només servia per mantenir el somriure al llarg de tota la història sinó també perquè permetia tancar la història amb un gag demolidor.
Més que una advertència dels perills de l’extrema dreta (o de l’encoberta extrema dreta disfressada d’ordre i llibertat), el Polònia carregava contra determinats mitjans de comunicació per denunciar dues conductes molt perilloses que els caracteritzen i posen en risc els valors democràtics. La primera, la manera com s’han sumat a la distorsió i manipulació del llenguatge propi de l’extrema dreta per erigir-se com a periodistes plurals. I la segona, com s’han deixat devorar per la frivolitat i el negoci i han acabat més pendents de fer caixa i garantir l’espectacle que no pas d’actuar amb el criteri i la responsabilitat professionals que se’ls hauria de suposar. A veure si amb el Polònia per fi ho entenen alguns que no ho volen veure.
Mònica Planas és periodista i crítica de televisió
