OPINIÓ

La veu del feix

MELCIOR COMES
MELCIOR COMES

Els resultats de les eleccions andaluses han fet que molta gent es posi ara les mans al cap. Alguns semblen haver descobert que és possible que a Espanya acabin governant els més malintencionats de cada casa, com si hagués aparegut d’un dia per l’altre l’opció feixista, vinguda d’un altre planeta o dimensió ferotge de la realitat.

Els moviments populistes de dretes que al món agafen volada no se solen assemblar plenament al feixisme clàssic; tenen tocs supremacistes i nacionalistes, masclistes, dirigistes, homòfobs, etc., però en el fons no solen acabar qüestionant la democràcia parlamentària; sembla que es conformen amb un assalt al poder oportunista, sense ideologia articulada, només escarafalls i mala bava; volen fer tot allò que els pugui facilitar la implementació d’algunes polítiques proteccionistes, vinculades amb l’aïllacionisme econòmic clàssic i el recel davant de la immigració o el mestissatge. Són derivades de la por moderna; el tradicionalisme cagat davant del canvi i el moviment lliure; replegaments davant dels excessos del cosmopolitisme publicitari de la globalització.

Però aquest populisme de dretes espanyol és grollerament nostàlgic: reivindicació del franquisme amb jou i fletxes, falangisme de manual tronat, retòrica de la Reconquesta literalment a cavall que aflora ara davant de la mirada estupefacta dels mateixos que ens deien que a Espanya no hi havia extrema dreta o que el franquisme va ser poca cosa: un remei mig decent davant de la possibilitat comunista.

El franquisme no va morir mai; l’esquerra el continuava matant simbòlicament a les botifarrades perquè això li permetia lluir múscul (com intenta fer ara, sense sort, amb l’afer dels ossos del dictador) i la dreta més rància tenia les tertúlies televisives i les ràdios dels bisbes, els diaris on es publiquen necrològiques nazis, la televisió on s’emet 'Raza' any rere any, els ministeris més potents, l’exèrcit, el futbol i bona part del món de l’espectacle. Igual que hi ha revolucionaris de saló, hi ha fatxes de discoteca.

Porten dècades coquetejant amb el monstre, engreixant-lo, tolerant-lo i donant-li peixet, aprofitant-se’n perquè permetia mantenir contents alguns sacs de vots, fins que algú prou espavilat ha vingut a treure la corretja al ca i ara, oh sorpresa, va massa a lloure. El problema no és el feixisme sociològic, inevitable després de quaranta anys de dictadura i d’una suposada democràcia que no s’ha sabut treure les puces franquistes de sobre, el problema és quan el feixisme esdevé ideologia d’estat, l’ADN de les institucions.

Ha estat l’afer català el que ha fet treure a l’Estat la seva màscara. Si per reprimir els teus conciutadans has d’assotar votants, ocupar policialment un país, empresonar líders electes, intervenir institucions d’autogovern, animar part de la ciutadania a enfrontar-se amb l’altra part ‒com va fer el rei‒, degradar la judicatura, manipular la fiscalia, forçar canvis de seus d’empreses, inventar casos contra polítics, perseguir la promoció exterior del fet català, mentir obertament als mitjans públics i privats, etc., després no t’has d’espantar. El feixisme és la derivada d’una dinàmica autoritària ja desfermada, que la repressió al sobiranisme català ha fet aflorar sense complexos.

Aquest posat ja estava implícit en molts llocs; Vox és el subtext d’una bona part de la cultura de masses ibèrica: presentadors i presentadores de televisió, el futbol, la pitjor cara de la política parlamentària, les sentències dels jutges masclistes, la corrupció.

No hauria de ser cap sorpresa; les ferides ja feien olor de pus. Fet i debatut, tot torna a ser, en clau de farsa, el mateix que a Espanya ja va passar durant els anys trenta. Al final, els més constitucionalistes acabaran sent els catalans independentistes, perquè almenys la Constitució semblarà una salvaguarda de la vella autonomia, que aquest neofeixisme vol escombrar fort i no et moguis.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF