I AQUÍ

El vermell està permès si sona l’himne espanyol

L’endemà de l’acte de commemoració de la Constitució –no sé fins a quin punt l’hauríem d’escriure en majúscules–, l’escriptor Llorenç Capellà recordava que a la Mallorca feixista de 1936, Ramos Unamuno, un militar tan xerraire com Queipo de Llano i probablement donat a la beguda –així el definia–, va prohibir la roba vermella. La presidenta Francina Armengol i la delegada del govern d’Espanya, Maria Salom, varen escollir el vermell per presidir l’acte de celebració de la Carta Magna. Les coincidències només es varen fer palès en el vestit. Les inqueres varen escenificar discursos antagònics, tot i que es varen aixecar per escoltar el solemne himne d’Espanya. Era la primera vegada que sonava en un acte d’aquestes característiques. El 21-D va condicionar els articles que es varen llegir; des de la “unitat indissoluble” fins a les forces armades, cossos de seguretat i educació. Pilars bàsics en un estat de dretes. Allò més trist és que això potser només és el començament. No hi ha temps que no torn: el vermell ha estat substituït pel groc. El color no importa mentre soni l’himne d’Espanya i tothom es quadri. Però el vermell també és el color que va escollir Llorenç Capellà per fer el 'Diccionari' (l’Editorial Moll – 1989). És, sens dubte, un dels llibres més importants publicats a Mallorca que parla de la repressió. És una obra bàsica per copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista desenvolupada a l’illa de Mallorca en el transcurs de la Guerra Civil i és una obra on podem llegir breus biografies dels cossos identificats a les fosses de Porreres. L’obra conté unes vuit-centes biografies de persones que foren eliminades durant la guerra; quasi res.

EDICIÓ PAPER 17/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF