OPINIÓ
Opinió 02/04/2016

On de veritat es juguen les partides

1 min

Procurar entendre, almenys conèixer, els arguments dels altres és un costum que s’adquireix amb l’edat, o s’hauria d’adquirir. Per això, quan una part dels representants populars es declara combativament contrària a l’exigència de conèixer el català pels servidors públics, em deman quina motivació els pot moure contra allò que, per a mi, és tan evident i normal. Qualcú deu estar equivocat, i podria ser jo. Repàs, així, un per un els arguments que esgrimeixen i, sorprenentment, aconseguesc reunir-los en un de sol: hem de gaudir dels millors professionals i la llengua no pot ser un entrebanc per aconseguir-ho. Dit així, com enunciat, qualsevol podria estar-hi d’acord. Però, si gratam un poc en la proposta, cap dels que ho propugnen acceptaria servidors públics que no coneguin el castellà. El millor cardiòleg xinès o el reconegut enginyer alemany no podrien posar la seva excelsa professionalitat al servei del ciutadà perquè no dominen l’única llengua que constitucionalment s’ha de conèixer, el castellà. Aquí rau el bessó de tot, en la carta magna que fossilitzà la jerarquia de les llengües de l’estat espanyol. I, en base a aquesta, el dret d’un ciutadà d’interactuar amb l’Administració en la seva llengua és subsidiari del dret del servidor públic a no conèixer-ne d’altra que l’obligatòria a tot l’Estat. Fàcil d’entendre, mal d’empassar. En el millor dels casos, aquest tema tan important, definitori i que aixeca passions, sempre limita amb les casolanes competències autonòmiques: mai no afecta ni jutges ni policies ni qualsevol altre grup depenent de l’Administració estatal. És allà i no aquí on es juguen les partides, i sempre les perdem.

stats