OPINIÓ
Opinió 28/11/2019

El ventilador extremista

i
Joan Cabot
3 min

PeriodistaSupòs que no som l'únic que veu una clara relació entre la proliferació de notícies falses i la popularització de les xarxes socials. Afegiria que els social media també han contribuït decisivament al reflotament d'idees reaccionàries que fa uns anys havíem aconseguit arraconar i expulsar del centre del debat públic. De fet, fa uns dies l'humorista Sacha Baron Cohen es quedà a gust assenyalant Facebook, Twitter i Youtube com la major màquina de propaganda extremista de la història.

No crec que les xarxes socials siguin perverses per se, només que som humans i que som capaços de trobar-LI un ús pervers a gairebé qualsevol cosa, eh, Kenny G?

El més trist de tot, en qualsevol cas, és que aquesta màquina només funciona amb la nostra constant i necessària contribució: les notícies falses no es propaguen soles, les repiulam nosaltres perquè satisfan la nostra limitada manera de veure el món. Ens encanta donar-nos la raó a nosaltres mateixos i cercam les raons pels canteranos més obscurs d'internet, si cal.

Sovint, no cal ni una miserable dada que doni veracitat a les nostres tesis. Podem dir amb impunitat que moren més nins en mans de les seves mares que dones en mans dels seus homes tot i que les estadístiques reals delatin que mentim escandalosament, perquè tanmateix els creients continuaran creient i repiulant qualsevol bajanada.

El que em deman és si saben, en el fons, que allò que repiulen és mentida o si els importa que ho sigui. Perquè és clar que el sentit crític ha estat substituït per una mena de fanatisme futboler aplicat a la vida pública.

Ja no som conciutadans, som rivals a mort. Si jo guany, tu perds; si jo perd, tu guanyes. Trobar un centímetre de terreny comú és inconcebible.

Basta entrar a les xarxes socials per prendre consciència de fins a quin punt reduir les possibilitats de debat a una ocurrència de 140 caràcters ha empobrit l'ambient i tot es redueix a una sèrie de consignes i argumentaris de segona mà que ens llançam l’un a l'altre com si això fos una partida de truc, a veure qui treu la carta més alta. I tothom pot continuar dormint tranquil, cadascú a la seva trinxera, i demà hi tornam.

Resulta avorrida i un tant esgotadora (a mi em buida per dins entrar a llegir segons quins debats, em deixa, de veritat, exhaust) aquesta sensació de déjà vu diària: no ens havíem dit tot això ahir sense resoldre res?

I mentrestant, Twitter, Facebook i Youtube continuen facturant, i ho fan a costa de la nostra indignació i pau mental. Basta veure com Youtube, després del darrer videoclip de torn, et clava alguna arenga ultra extreta d'un d'aquells programes de debat que han convertit indocumentats bel·ligerants en estrelles (a la tele també, la moderació no fa guanyar euros). La idea és que la teva còlera et mantingui aferrat a la pantalla i amb un poc de sort entris en un debat que no duu enlloc amb algú tan desenfeinat com tu i igualment empipat, com dos hàmsters en una dinamo, creant profit per a algú altre.

Sortir del cercle viciós de confondre opinió amb informació no és fàcil. Mai no ho ha estat, de fet. Però resulta paradoxal que com més eines tenim al nostre abast per contrastar qualsevol informació, més ens encaparrotem a negar evidències.

L'única solució és aplicar la regla sagrada: si sona massa satisfactori, és que probablement no és veritat. Fins que es demostri el contrari.

stats