La velocitat i la comunicació
Recordo haver sentit contar que en les nits de cine, quan se n’anava el corrent elèctric –la qual cosa passava molt sovint–, l’amo del teatre pujava a l’escenari i començava a contar històries. La imaginació del personatge era tan prolífica que deien que molts dels espectadors s’estimaven més els contes de l’amo que no algunes de les pel·lícules programades, o el que n’havia quedat, després de passar pel sedàs i les tisores de la censura. Amb ell i els seus relats, estava garantida una qualificació moral de 3R o 4 i, també, el dia següent de bon dematí, prenent el rebentat al cafè, just sortint de missa de les sis, la reprovació del rector Llorenç. També es deia que tot això s’havia acabat, no per la influència del rector, sinó quan el narrador d’històries es va escapar a la capital amb una vicetiple d’un grup de varietés després d’una actuació.
L’electricitat i el cine, dos dels elements més emblemàtics de la modernitat que guaitava als albors del segle XX, havien transformat la vida del poble. A la vila hi havien arribat molt prest gràcies a la iniciativa d’un personatge que feia de fuster. Encara que petita, va ser una de les primeres poblacions de l’illa on es va produir electricitat i el cinema hi va arribar tot just tres anys o quatre després de la capital. Àdhuc, en una època hi varen conviure el de dalt i el de la carretera de baix. Al personatge que havia portat tanta modernitat i que, de més a més, conjuntament amb un dels forners, havien estat els primers a tenir moto, li ho varen fer pagar. La carcúndia odiava tanta modernitat i el rector li va posar la proa a sobre. Quan les forces del mal donaren el cop d’estat i provocaren la guerra civil, a les poques setmanes, va aparèixer assassinat amb cinc trets al cos, a la voravia de la línia del tramvia de Son Roca.
Contar històries era habitual a les vetllades de casa. Al migdia es dinava a la una. A la una en punt havíem d’estar asseguts a taula. Un ritual sagrat que a mi em creava algun problema. En Sebastià, el practicant de la farmàcia, que era un més a la casa, exercia, a la vegada, d’escolà major de l’església (a més de cobrador de les iguales del metge, tancant una mena de cicle vital complet) i en aquesta mateixa hora, la una del migdia, m’enviava al campanar a tocar l’Àngelus per avisar de l’hora de dinar als que feien feina. El toc consistia en tres sèries de tres campanades cada una, en total nou campanades. Amb el temps vaig adquirir tanta pràctica que aconseguia que les tres últimes sonessin per inèrcia pròpia. Al sext cop de campana deixava anar lliure la corda del batall perquè seguís pel seu compte colpejant el metall tres vegades més, ni una més, ni una menys. Escapat. En el mateix instant, jo començava a córrer, a tota pressa, cap a la taula del menjador de casa. La qüestió era evitar la renyada del pare per no arribar puntual o la del practicant per haver sonat massa fluixa la darrera de les campanades.
Si el dinar a casa era una cerimònia de disciplina severa, els sopars eren d’una laxitud encomiable. Semblaven una festa sense fi, a la qual cadascú s’anava incorporant al seu ritme, a comptagotes. Tot sovint hi apareixien convidats inesperats. Les converses versaven sobre els temes més diversos; àdhuc, es discutia de l’actualitat internacional i, adesiara, es contaven històries, algunes d’imaginades. Si guaitava per allà una tia beata a qui li agradava parar l’orella per després anar a contar-ho, els comensals sabien que havien d’afinar la imaginació per inventar les històries més inversemblants. El dia següent, la possibilitat que, de boca en boca, correguessin entre les files de les hosts beatífiques locals era altíssima. Realitat virtual. Com la de la volta en bicicleta a Mallorca del governador civil i el bisbe que a les dotze de l’endemà mai va passar per la carretera de baix.
Històries sense transcendència. Com a molt, aconseguien molestar el rector o alterar l’existència d’algun beat o beata. Segurament, en el fons, l’amo del teatre l’únic que pretenia era que els espectadors no li fugissin i haver-los de tornar els doblers de l’entrada; i els comensals de casa, passar una vetllada agradable. No obstant això, avui en dia, cadascun d’ells s’hauria convertit en un influencer en potència. Àdhuc, la tia beata, en una espirant a ser una mèdium de fake news demolidores. Podríem pensar que el que determina una realitat o l’altra és la velocitat de la informació a través de la xarxa. Que una història intranscendent contada a dalt d’un escenari remot gràcies a la velocitat de la xarxa es pugui convertir en tendència no deixa de tenir un element de màgia. Però, entre les històries contades, hi apareix el cos assassinat per recordar-nos l’existència del conflicte. Un conflicte aliè a les xarxes i a la velocitat de transmissió de la notícia.
La realitat calamitosa i les actituds bàrbares que han estremit l’essència de la democràcia de manera col·lateral han portat a qüestionar el paper de les xarxes en la societat contemporània. Sorgeixen tot tipus de temptacions i actuacions unilaterals respecte d’això. En aquest escrit, hauria pogut començar-lo parlant de Trump i la tempesta que ha desencadenat per arribar aquí on som, parlar de les xarxes. Però m’he estimat més fer aquesta llarga volta per arribar al mateix punt, simplement per emfatitzar el paper de les persones. Aquest és un debat moral i ètic en el centre del qual hi ha l’ésser humà. Una qüestió de la gent de baix, encara que els instruments estiguin en mans del món de dalt i les seves corporacions. A la xarxa, els protagonistes són els individus i a ells els correspon destriar el gra de la palla. Fa falta posar a l’abast els mecanismes per fer-ho.
