OPINIÓ

Una vella consigna

Havia aparcat la moto just davant el lloc on havia sabut que oferien la feina. M’ho havia rumiat una estona, però era realment allò que més m’interessava. Els ocells no canten per estar contents, canten perquè si no ho fan moren. Servidor havia començat a escriure devers els deu anys i amb continguts ornitològics i dietaris de camp que avui no venen al cas. Volia entrar-hi i vaig fer l’entrevista de selecció l’últim dia d'abril del 1990. Estar afectat per l’escriptura no era un aspecte que reforçàs el candidat, l’hàbit de la lectura i la passió pels llibres ja era, i és, tota una altra cosa en un món regnat pel postureig. Ahir i avui. Mentrestant, havia tornat a desaparcar i quasi no havia sortit del meu barri: 'San Catalanito'. Feia dies que m’havia lliurat de la xacra infame de l’exèrcit i volia tornar a recuperar la meva independència econòmica. No havia tornat que ja m'havien contestat que m’agafaven. Hi havia un dia de festa pel mig, un dia reivindicatiu i sagrat per a molts de nosaltres.

Vaig entrar el 2 de maig de 1990 al món dels llibres, al que és ja fa molts d’anys el meu sector i el patró del qual és Sant Jordi, que abans havia estat en exclusiva patró dels pagesos. Sempre amarat de pluges i sol en un mateix jorn i que cada any ens trenca l’alè quan portam tants mesos preparant una sola diada.

Durant anys hem navegat per diversos mars de llibres, rutes ben diverses formant part de tripulacions ben diferents amb algun capità traïdor inclòs, sempre arribant a port d’una manera o una altra i sempre amb la mateixa passió de solcar els corrents que l’univers literari va dibuixant al llarg dels temps i ens va formant com a persones, com a individus. El fet de llegir ho hauria de ser i ser reivindicat, tot reforçant- lo com a fet radicalment individual, aspecte que el blindaria definitivament d’una amenaça: el gregarisme que tant ahir com avui empaita ferm el futur del nostre preuat objecte de desig.

L’Estat espanyol, a la coa de l'índex de lectura i al cim en nombre anual de publicacions. Aquestes dades recentment ratificades només poden definir la bravegera que ens caracteritzaria si fos certa la notícia al cent per cent o tal volta espaiaria la incògnita de la sospita d’un sector cultural que no passa la prova antidopatge i potser seria desqualificat a la primera cursa on es valoràs l’esforç real. L’any 1990 vaig veure néixer editorials, hem crescut amb elles, han fet una gran tasca i ho feren de la mà de llibreters i llibreries, moltes d’elles i ells ja no hi són, era una companyonia necessària per a arribar als ports des d’on l'intercanvi de coneixements i de dinàmiques ens portaria al creixement i consolidació d’aquestes marques, algunes de molt de renom avui. Algunes ompliran les taules de Sant Jordi i comptaran amb el suport fidel de llibreteres i llibreters, un esforç mai amb suficient suport i mai no correspost, els últims anys. Moltes d’aquestes marques, en comptes de tenir cura de les llibreries, sembla que hi donen obertament l'esquena i fan arribar els seus llibres just després d'haver-ne cremat la venda. Al sector dels editors mallorquins algú es planteja què pot passar el dia que no comptin definitivament amb les llibreries o aquestes amb ells? En són conscients? Els més veterans al sector llibreter, al mateix gremi, ho tenien ben clar i alguns marxaren per sempre resignats. Als primers anys noranta ho tenien més clar i albiraven el futur sense acotar el cap. Avui s’ha consentit que els impostos i traves les paguin els llibreters, mentre tothom gosa vendre llibres i tothom en fa campanya amb el nostre patró, podrem pensar que tothom vol ser llibreter. S’imaginen el dia dels bombers tothom vestit de bombers? I els polítics fingint el seu incendi? Un any més, la vella consigna: medicaments a les farmàcies, llibres a les llibreries!

 

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF