Un veí anomenat Colom
Entre el nadius de les tribus índies de l'Amèrica del Nord eren populars els acudits sobre Cristòfol Colom, tot i que cap de les tribus existents en l'actualitat va tenir contacte amb l’expedició castellana que va arribar a aquell continent fa més de cinc-cents anys. Vine Deloria, en el seu 'manifest indi', que titula El General Custer va morir pels vostres pecats, en recull un grapat, d’aquestes agudeses. Un indi li diu a l’altre, en veure l’almirall posar peu a terra del 'nou' continent: “Bé, allà arriba el veí”. No hi va haver contacte directe entre els castellans i les tribus del nord, però la dimensió universal de ruptura del món indígena provocada pels europeus amb la seva arribada es tant gran, almanco, com la de la colonització vista des de la perspectiva dels conqueridors.
Seguint amb les anades i vingudes de la història en aquell continent, enguany se'n compleixen dos-cents de la declaració formal de la independència de Mèxic i del Perú. Altres països, com Veneçuela i l'Argentina, ho havien fet un quants anys abans i altres ho faran d'aquí a poc temps. Els descendents de les tribus que integraven part de l’imperi inca ho han volgut celebrar bé: han situat al capdavant de la presidència de la República del Perú un pagès, sindicalista i mestre d’escola en una població rural de la zona andina. Les grans tensions socials al país en època moderna sempre s’han produït entre la pagesia pobra andina i les classes benestants assentades a la capital, Lima. Es tenia veritable pànic a la baixada dels camperols mobilitzats cap a la ciutat procedents de la sierra, en els moments més àlgids de qualsevol crisi social. Ara ho han fet democràticament a través de les urnes.
La visualització del món indígena en l’esfera pública al continent americà s’ha fet més notòria, encara que això no hagi representat una millora molt accentuada de les condicions socials a les quals estan sotmesos. A Xile, Elisa Loncón, lingüista, indigenista i activista maputxe, per elecció directa i popular, va ser escollida presidenta de la Convenció Constitucional que ha de elaborar una nova constitució que substitueixi la neoliberal pinochetista inspirada en els principis de la llibertat de mercat màxima de la l’Escola de Chicago. Un fet carregat de simbolisme i altament significatiu dels anhels de girar full de bona part de la població americana. Expressen la voluntat de crear sistemes diferents de convivència en funció de la seva pròpia realitat i no del joc d'interessos aliens a la idiosincràsia comuna que havien condicionat l’època anterior. Per completar el quadre, la mateixa vicepresidenta dels EUA, Kamala Harris, té ancestres indis.
El Perú, Xile, el retorn al govern de Bolívia del Moviment al Socialisme, de forta extracció indigenista, en les eleccions posteriors al cop d’estat promogut per interessos econòmics de grans corporacions internacionals, representen ara la reacció als anys de plom i foc a l'Amèrica Llatina. Anys de cops d’estat, de dictadures ferotges, de tortures, de repressió... d''ajustos estructurals' promoguts per l'FMI i el Banc Mundial, de la privatització de les empreses estatals, de la lliure entrada d'empreses estrangeres, entre altres 'doloroses' mesures econòmiques. Eixugar la riquesa dels països de Llatinoamèrica en favor dels interessos de les grans empreses del nord. Aquesta ha estat la historia del continent durant bona part del segle XX, el cruel destí del 'pati del darrere' dels EUA. O del “pobre Mèxic, tan a prop dels EUA i tan lluny de Déu”.
Al que es coneixia com a 'desenvolupisme llatinoamericà' (nacionalització de recursos i serveis bàsics i impuls d’una indústria pròpia), dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, promogut per governs elegits democràticament, s'hi va contraposar el liberalisme de mercat a ultrança. Al New Deal de Franklin D. Roosevelt i als Acords de de Bretton Woods d'inspiració keynesiana, que varen treure el món de successives crisis provocades per dues guerres mundials, amb la Gran Depressió per entremig, el varen voler substituir per la visió ultraliberal de Friedman i l’Escola de Chicago, que “coincidia al detall amb els interessos de les grans multinacionals”, com molt bé assenyala Naomi Klein en el seu extens treball sobre el tema.
No sé si el nou mapa geopolític que s'ha anat configurant a l'Amèrica Llatina d’uns anys ençà és únicament una resposta directa a aquest passat immediat dolorós. La Coalició Progressista guanyadora de les darreres eleccions a Mèxic portava en el programa limitar la independència del Banc Central, en contra d’un dels principis neuràlgics de l’Escola de Chicago. Podrien cercar-se més exemples que les coses van per aquí, i en trobaríem. Però, també, és evident que apareixen amb força moviments de reafirmació de les comunitats indígenes originàries que tenyeixen de múltiples colors les reivindicacions socials i insinuen una situació més complexa. Un cop més, tornant a Mèxic, recordam la petició del president López Obrador a Felip VI (que va exacerbar el nacionalisme espanyolista més ranci) d’oferir disculpes als pobles indígenes per tot el que va passar durant la conquesta, la colònia i després de la independència.
S’està produint una nova simbiosi, de resultats interesants, entre el que serien elements identitaris (feim abstracció de certes connotacions negatives que comporta el concepte) i de classe, en coincidir el sectors econòmicament menys afavorits i les comunitats indígenes a poc a poc més apoderades. Un ressorgiment dels dimonis del passat precolombí i del present republicà. La superposició de les confrontacions culturals i de classe. Una reflexió per a temps moderns. Pedro Castillo, que en la mateixa setmana de la seva presa de possessió ha hagut de sentir com alguns sectors ja insinuaven la necessitat d’un cop d’estat “legal” (fórmula utilitzada en contra d'Evo Morales), serà temut per les grans corporacions internacionals per la seva condició de líder marxista i sindical. I serà doblement rebutjat per la seva condició camperola i de líder de la població andina per part dels sectors socialment benestants del seu país. Però, per damunt de tot, avui per avui, representa una victòria de la condició humana i de la dignitat de les persones comunes.
Celestí Alomar és geògraf
