Valtònyc i la rima

El mateix dia que la justícia belga ha comunicat que no extradirà el raper Valtònyc a Espanya, on hauria d’ingressar a la presó per les lletres dels seus raps, hem llegit que “un mercader d’armes fugit d’Espanya acompanya el rei Joan Carles”. És en cerca i captura per delicte fiscal (el mercader, no el rei Joan Carles). Que bé que s’ho deuen passar, tots dos amigots, comentant la jugada i els avantatges de la inviolabilitat. La cara del cunyat Urdangarin, davant de tanta germanor emèrita, deu semblar El crit de Munch. “Què hi faig, jo, a la garjola, digueu-me, oh cels?”, deu interrogar, retòricament. Però, com Segismundo, no haurà obtingut cap resposta vagament vàlida ni dels cels, ni de la terra.

Com que les lletres valtònyques venen a rimar el cognom del monarca Joan Carles amb la paraula lladregot (Borbones, ladrones), vet aquí que en Valtònyc ha estat acusat d’injúries a la Corona. Home, a la Corona potser sí, però al que la porta al cap, potser no. En el seu descàrrec, abans que res, hem d’admetre que en Valtònyc ho ha tingut fàcil. La rima era inevitable. És com si ara es posés a dir, per exemple, “Tots els Romanov van pitof” o “Els del tron del Crisantem contents no estem” o “Els de la casa d’Anjou es toquen l’ou” o “Tots els Savoia van fluixos de…”, en fi, deixem-ho, no vull que em passi com al Roger Mas.

De tota manera, si les conjectures que ha fet en Valtònyc acabessin anant als tribunals i es demostrés que no en són, de conjectures, perquè han acabat sent veritables, ¿el seu delicte –aquest delicte tan curiós que hi ha a Espanya, que és fer el bufó– deixaria de ser-ho? Les injúries es caracteritzen per no ser certes. Si no, no són injúries i són, simplement, maldats de llenguallarg. Vull dir que podrien no ser injúries, sinó només notícies.