Les vacunes i l’agilitat política

La confusió en tot allò relacionat amb el covid-19 és gran. Es barregen les dades -poques- amb les opinions -moltes-, i aquestes últimes es posen al servei de les intencions polítiques, previsibles, que no són sempre concloents... “Illa és el pitjor ministre de Sanitat de la UE”, es diu.

El nombre de ciutadans vacunats a finals de febrer als EUA i el Regne Unit és del 14% i el 28% de la població, respectivament, a Israel el 51%, als Emirats Àrabs Units el 59% i a la UE entre el 10% de Malta i el 4,1% d’Itàlia. A Espanya, el 4,4%. El nombre de dosis comprades per habitant als EUA és de 7, i a la UE i al Regne Unit de 5. La despesa per finançar el desenvolupament de la vacuna per habitant -no la compra de dosis- ha estat de 27 € al Regne Unit i els EUA i de 4 € a la UE. És a dir, una inversió total de 9.000 M€ als EUA i de 1.800M€ a la UE. La diferència és gran.

Hi ha dos tipus de vaccins: a) els que generen una resposta immune tot inoculant directament l’antigen -allò que el cos detecta com a estrany i indueix una reacció defensiva- o un virus complet atenuat, inoculant una part concreta d’aquest, una proteïna, i b) els més moderns, que fan que sigui el mateix cos el que generi un antigen específic; per aconseguir-ho s’inocula o bé un vector viral inofensiu, que ha estat modificat perquè no pugui reproduir-se, o un fragment d’ARN (o ADN). Tots dos donen instruccions a les nostres cèl·lules per produir l’antigen.

L’arsenal de vaccins en la lluita contra el covid-19 és divers. Sinopharm i Sinovac, les empreses xineses, han optat per una vacuna tradicional, tipus a), feta de coronavirus atenuats. Les vacunes produïdes per Oxford/AstraZeneca i per l’Institut Gamaleia, de Rússia, usen com a vectors adenovirus modificats, tipus b).

Els primers vaccins a arribar al mercat occidental, el de Pfizer/BioNTech i el de Moderna, es basen en la tecnologia més recent. Tots dos usen ARNs missatgers, que, donada la seva fragilitat, s’han d’encapsular en una nanopartícula i mantenir a temperatures molt baixes, d’entre -80 ºC i -20 ºC, la qual cosa en dificulta la distribució i l’estocatge. Aquestes vacunes, tipus b), tenen l’avantatge de poder ser adaptades ràpidament a les mutacions del virus, un avantatge només útil si l’homologació i certificació per l’Agència Europea de Medicaments és ràpida. L’experiència no és especialment positiva: s’ha trigat mesos a certificar les vacunes ara en ús.

Un altre element diferencial és que, si bé les vacunes tradicionals, tipus a), no són tan fàcilment adaptables ni, en el cas del covid-19, mostren eficàcies tan elevades (per exemple, la de Sinopharm en té un 79%, quan la de Pfizer supera el 90%), no exigeixen conservació a baixa temperatura i algunes d’elles no precisen tampoc de la doble inoculació que és necessària en el cas de les d’ARN.

L’homologació oficial de les vacunes, i per tant la seva distribució, es va iniciar als EUA i al Regne Unit uns 30-60 dies abans que a la UE. Van ser més àgils... A la UE tenim un conflicte sobre el retard en l’entrega de les vacunes compromeses per les farmacèutiques Pfizer/BioNTech i Moderna, que produeix un endarreriment de la vacunació. Hi ha una sospita fundada i un dubte hipotètic. El fet que els EUA i el Regne Unit hagin pagat més per al desenvolupament de les vacunes que la UE, cinc vegades més, porta a pensar que la prioritat en les entregues no és igual. El dubte és que els contractes signats per la UE siguin ferms, i tinguin penalitats estrictes per entregues fora del termini compromès.

Com s’ha dit, pot ser que la UE no negociés amb prou habilitat i fermesa, i que la pressió per aconseguir signar els contractes de subministrament -un fet visible que, si s’endarreria, podia ser fàcilment criticat per l’opinió pública- hagi estat massa determinant. Aquesta urgència potser va desplaçar l’atenció de la fermesa en relació a les entregues. No ho sabrem. Cap de les dues parts, ni els serveis administratius de la UE ni les farmacèutiques, tindrà interès a explicar-ho.

Vacunar milions de persones requereix una planificació i una organització significatives. La quasi inexistent assignació de responsabilitats s’ha fet visible les darreres setmanes.

L’inevitable retard en la vacunació fa inassolible vacunar el 70% de la població europea abans de la tardor. I l’efecte “ramat” dels vacunats, que redueix la transmissivitat del virus, requereix aquest nivell de població immunitzada. Es tracta d’un període llarg durant el qual el virus previsiblement mutarà. Això podria limitar l’eficàcia de les vacunes, cosa que obligaria les autoritats sanitàries de la UE a certificar-ne de noves en uns terminis als quals no estan acostumades.

Es demostra per la via dels fets que els governs necessiten una agilitat que només poden trobar en la política d’objectius com a estratègia, i en la digitalització com a procés. Si volem que aquests elements millorin la capacitat transformadora de la societat, cal que els desenvolupem de manera integral, no parcial.