De vacunes i altres ‘resistències’

Vivim, és evident, una època d’escassa solidesa i forta acceleració. Tenim poques certeses i totes esdevenen fàcilment relatives, subjectives, dinàmiques i evanescents.

Ens hem acostumat a les fotos amb filtres artificiosos i les menjues amb forts condiments i ara la realitat, sense additaments, ens resulta insípida, i el pas del temps, sense l’anestèsia de la hiperactivitat, insofriblement tediós.

El consum imparable, la successió de novetats, el frenesí de les xarxes... tot conforma el paisatge perfecte per a ídols i ideologies low cost. Les sòlides ortodòxies, els consensos perennes, les adhesions perpètues... tenen ara l'efímera caducitat d’un iogurt. Les percepcions i els estats d’opinió basculen frenèticament.

Com en el tema de les vacunes, per exemple. Fa deu dies la gran amenaça contra el projecte de vacunació massiva més ambiciós de la història era l’escepticisme amb què el rebia la població. El CIS comptabilitzava un 47% de ciutadans contraris a vacunar-se a pesar dels gravíssims estralls de la pandèmia, i arribaven notícies de treballadors sanitaris i assistencials en la mateixa línia.

Ara, en canvi, el panorama és radicalment diferent i el discurs dominant ha passat a ser el de l’exigència a ultrança: vacunes immediates per a tothom. S’ha de reconèixer que les 'tensions territorials' –capitanejades per la perifèria, però també per la impagable Díaz Ayuso– han fet augmentar exponencialment els acèrrims partidaris de la vaccinació.

La conscienciació provacuna, però, ha tingut un altre impuls notable: les presumptes irregularitats en la vacunació de directius, militars, càrrecs públics i entorns diversos. Tot plegat ha funcionat com una eficacíssima campanya a favor de la vacunació i ha activat el conegut i infal·lible mecanisme 'a mi, tot el que em toca'. Ara tothom en vol la seva dosi. I sense dilació. Tema resolt.

L’altre fenomen rise & fall del mes hauran estat les reivindicacions del sector mallorquí de la restauració. La manifestació de dia 12 de gener –no autoritzada i més nombrosa del que s’esperava– va ser saludada per tots –o sigui, per mitjans i oposició– amb tota casta d’anàlisis hiperbòliques: “Esto no ha hecho más que empezar”, “La gota que ha colmado el vaso”, “Armengol le ve las orejas al TIL”...

Exactament deu dies després, una segona manifestació –autoritzada i motoritzada– representa ja un important punt d’inflexió amb menys participació, confusió discursiva i alguns elements de tensió interna.

Una muntanya russa informativa i emocional acompanya el vertiginós trànsit d’herois a vilans dels líders de les protestes en una seqüència adrenalínica: presència a tots els mitjans, sobreexposició pública, eufòria a les xarxes, to indignat i populista, flirteig amb l’extrema dreta, vet a periodistes, desmarcament de les patronals, punxada de participació, transgressió de les mesures acordades i, de sobte... Hortense. Gir de guió inesperat, com a les pel·lis bones.

La veritat, però, és que el 'biodramínic' carrusel de l’actualitat ha topat aquesta vegada amb dues qüestions crucials: tant la vacuna com les mesures restrictives davant l’avanç encara imparable de la pandèmia són imprescindibles i irrenunciables per a la superació de la crisi sanitària i social. Sense vacuna i sense restriccions no hi haurà recuperació.

A pesar de la inquietud i dels lògics entrebancs, sembla que el tema de la vacuna està ben enfocat i que, en unes setmanes, es consolidarà un ritme adequat per aconseguir el gran objectiu del 70% d’immunització abans de l’estiu.

En canvi, el malestar per les restriccions i els efectes que se’n deriven sembla decididament més complicat. Durant mesos les restriccions i les retallades seran ineludibles, i és evident que erosionaran la popularitat dels governs a qui toqui aplicar-les. No s’hi pot fer gaire cosa, més enllà de pal·liar-les en la mesura del que sigui possible. I invocar el que, segons Varoufakis, hem après del 2020: que “l’arbre dels diners” sí que existeix. Deu ser per això que, misteriosament, hem trobat efectiu suficient per subsidiar aturats, pagar indemnitzacions i apuntalar empreses. I aquesta vegada amb l’aquiescència dels mercats financers. El model és més flexible que en la crisi del 2008, és evident. No serà infinit, però.

La crisi serà llarga i profunda, i les desqualificacions –són pocs, són fatxes...– no serviran d’antídot contra la contestació popular. Ans al contrari. Els governs necessitaran un sobreesforç de pedagogia i d'empatia per compensar les dificultats comunicatives derivades de la visceralitat, l'antipolítica, la demagògia, la intoxicació informativa i les mentides. I, sobretot, recordar sempre que és més fàcil acceptar una solució si primer s’ha entès bé el problema. En aquest context comunicatiu, tot un repte.