OPINIÓ

Sense vacances

La darrera enquesta de condicions de vida confirma una dada que s'ha estat repetint durant els darrers anys i que sempre es destaca durant les dates estiuenques: quatre de cada deu ciutadans de l’estat espanyol no es poden permetre anar-se’n una setmana de vacances. Curiosament, aquest percentatge sol anar acompanyat de les recomanacions dels experts referides a la necessitat de desconnectar, de relaxar-se, de passar temps amb la família i els amics i, també, de les declaracions dels incrèduls, d’aquells que posen en dubte qualsevol enquesta o informe que pugui enterbolir la seva idíl·lica imatge d’una recuperació exemplar deguda a la gestió exemplar d’un equip de govern exemplar. Com poden ser certes aquestes terribles dades si estam creixent a un ritme envejable? Com podem parlar de percentatges tan elevats de persones que es queden sense vacances i alhora queixar-nos de saturació i massificació? Com podem creure’ns aquells que ens dibuixen un escenari terrible amb l’única intenció de debilitar un executiu que ha aconseguit capgirar les xifres de l’atur i retornat un optimisme que fins fa poc només podia qualificar-se de fe?

No obstant això, no hi ha cap contradicció a créixer a ritmes del 3% i a continuar disminuint el nombre de persones aturades i alhora tenir uns índexs insuportables de desigualtat, risc de pobresa i inestabilitat laboral. Precisament, una cosa no s’entén sense l’altra, perquè estam fonamentant la cloquejada recuperació en una precarització de les condicions de treball i en la consolidació d’una gran massa de població empobrida, sense oportunitats i mal·leable. El PIB (producció, recursos, renda) i les anàlisis laborals excessivament simplistes (algunes continuen fent-se sobre registres administratius que no tenen aquesta finalitat) tenen, com és lògic, les seves limitacions. Potser el primer indicador sigui molt útil per reflectir el creixement macroeconòmic, però no arriba a determinar com i quant repercuteix en la xarxa productiva 'micro' i en els ciutadans. Una millora del PIB o de l’atur registrat no implica automàticament progrés social. Cal tenir en compte altres paràmetres que recullin les necessitats humanes bàsiques, els pilars del benestar i les oportunitats reals, incloent-hi qüestions com ara accés a l’habitatge, a l’educació o a la sanitat, l’estabilitat laboral, la seguretat personal o els entorns mediambientals.

Quan ens parlen de creixement, es refereixen habitualment a la competitivitat, el sanejament del sector financer i la fi de la inestabilitat, però solen obviar qualsevol referència al benestar de la majoria. A la nostra Comunitat, tot i ser líders en activitat turística, estem ubicats entre les comunitats amb menor progrés social (només superats per Andalusia); els experts ho atribueixen a la precarització laboral i la desigual distribució de la riquesa, i malgrat alguns intents, continuam  ancorats en un monocultiu sense propiciar altres activitats productives amb menys càrrega estacional i menys externalitats. I encara que es perceben símptomes de certa millora, la desocupació continua ben present en el nostre mercat laboral.

A l’esmentada Enquesta de Condicions de Vida (ECV), que hauria de ser analitzada amb la màxima atenció per part del govern i dels agents econòmics i socials, es descriuen greus situacions, com ara les llars que tenen moltes dificultats per arribar a final de mes, la denominada pobresa energètica o les famílies que no tenen capacitat per afrontar despeses imprevistes o que, com deia al principi, no poden permetre’s anar de vacances ni una setmana a l’any. En definitiva, que Balears és una societat en la qual encara hi ha massa riscos de pobresa i exclusió i excessives mancances materials per parlar de superació de la crisi social.

És a dir, que les estadístiques reflecteixen que en aquesta fase de recuperació econòmica es crea ocupació i es redueix l’atur, però el treball és de molt baixa qualitat, perquè es prioritza l’ocupació de caràcter temporal davant la indefinida, caracteritzada per una precarietat i una inestabilitat que no permeten mirar el futur amb gaire optimisme, en la qual la competitivitat es basa en la baixada dels costos laborals d’un model productiu incapaç de generar de manera agregada un nivell de riquesa adequat i que produeix un augment insostenible de les desigualtats i de les situacions d’exclusió laboral i social. És a dir, ocupació precària com a estratègia per defecte de creixement.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF