CORRENTIA
Opinió 13/11/2020

Universitat, país, Darwin

Guillem Frontera
2 min

EscriptorL’informe de l’ús del català a la Universitat regional constitueix tot un símptoma de la salut cultural del país. Cert que cultura i llengua no són sinònims, però un país amb un saludable nivell cultural sabrà valorar la llengua pròpia en tota la seva extensió patrimonial i funcional. Una persona culta al nostre país té un bon coneixement del català, i és un escàndol que hi hagi encara consellers i conselleres, a més d’alts càrrecs del govern, que no hagin entès que un país també és la seva llengua. El senyor Juan Pedro Yllanes, sevillà, vicepresident del govern de les Illes Balears i conseller de Transició energètica, seria l’exemple en positiu d’un conflicte que a tanta de gent convé considerar de poca transcendència: és la gent que no sent la seva llengua en perill. El cas de la UIB és espantós. Està en sintonia amb la societat, però, com deia Cristina Ros fa dies en un magnífic article, “la Universitat, més que cap altre col·lectiu, ha de saber que la llengua pròpia de les Balears és el català”. La Universitat, amb la seva deixadesa, atorga a la societat una vènia tòxica de resultats previsibles.

És clar que la responsabilitat no recau tan sols en la institució universitària, també afecta les institucions de poder estatal i autonòmic, que tan sovint s’han mostrat aquiescents en la desatenció de l’Estatut. Si hem de donar cap valor estadístic al panorama que ens ofereix en els seus informatius la nostra televisió pública, IB3, sens dubte seria Eivissa l’illa en què la castellanització ha avançat socialment sense aturall. (Un taxista inquilí d’Eivissa em va dir que la llengua de l’illa era l’espanyol, tot i que hi havia alguns indígenes que parlaven un dialecte rar.) Però no és l’única, de les nostres terres, que ens fa recordar unes paraules de Charles Darwin que ara mateix ens posen carn de gallina: “Podem deduir que la introducció d’un animal de presa en un país deu causar desastres horribles abans que els instints dels habitants indígenes s’adaptin a l’astúcia i a la força de l’estrany”.

Lingüísticament, sabem que una llengua amb canons és un animal de presa en introduir-se en un país engrunat en la història d’un altre. O sia, un país afeblit quasi fins a l’anèmia. Al nostre, la Universitat és el metge que, mirando al mar, oblida el jurament hipocràtic.

stats