OPINIÓ

Els ultres i els altres

Un amic d’un bon amic em va confessar una vegada que havia votat Le Pen. Aleshores, a les eleccions presidencials franceses de 2007, el candidat encara era el pare, i no la filla. Droga dura, gens adulterada. Em vaig esglaiar. No vaig ser capaç de reparar en cap senyal, comportament o opinió que hagués pogut fer-me intuir que aquell jove del País Basc del Nord era un votant més de la ultradreta. Res no ho indicava. Sense cap remordiment, es va justificar de manera ben planera: Que se’n vagin tots a la merda. Ras i curt.  

L’argumentari era tan simple com les receptes escandaloses que el Front Nacional de Le Pen donava a un malestar, real i legítim. Odi i res pus. Malgrat la buidor, o potser a causa d’ella, gairebé quatre milions de francesos varen optar llavors pel discurs ultramuntà que el vell Le Pen etzibava contra la democràcia republicana. A França, el discurs més neonazi d’Europa tornava a connectar amb el desencís. Per aquelles mateixes dates, al nostre Parlament autonòmic, les diverses formacions que avui nodreixen l’entorn ultra es varen presentar dividides en multitud de sigles i just varen arreplegar un parell de milers de vots anecdòtics.

L’extrema dreta havia estat domesticada, ens deien. El franquisme era residual i Espanya, un mirall per a Europa, asseguraven als quatre vents. La ciutadania està vacunada després de quatre dècades llargues de dictadura, repetien. Els espanyols han après la lliçó de la seva història i el drama no es tornarà a repetir. Res més lluny de la veritat. L’explicació del miratge espanyol era ben bé una altra. I no tenia tant a veure amb la pretesa superioritat moral dels espanyols com amb la manca d’integritat i d’escrúpols dels hereus polítics del jou i les fletxes.

El PP, inflat des dels temps de l’aznarisme, havia esdevingut una menjadora capaç d’acontentar panxes de tot l’espectre de la dreta. Hi cabien, i hi eren, tots: els més moderats i ferms defensors de l’autonomisme; fins i tot algun despistat que no veia amb mal ull certa tolerància a l’expressió folklòrica de la pluralitat nacional. Però també els sectors més conservadors i amb més lligams amb els extrems de la dreta. Els nostàlgics i els que consideraven que els nostàlgics eren poca cosa més que traïdors a la revolució pendent. Tots els colors del nacionalisme espanyol tenien un lloc reservat a la taula popular. Poca broma. La repartidora funcionava i l’estructura autonòmica, ara tan dejectada, feia possible crear una xarxa de xibius oficials per col·locar el personal. Tothom, sense miraments. El projecte semblava clar. I la bombolla immobiliària el feia possible.

Aquell any 2007, el PP encara era la casa mare, però la llavor ja estava sembrada. A casa nostra, Matas va perdre i va acabar entre barrots, però el PP engendrà Bauzá. I acollí i regà Campos, com Aguirre acollí i regà Abascal. Sous públics a cabassos per feines més fosques que opaques, que ara donen els seus fruits. Amb el temps, la dreta de la dreta abandonà el niu. No perquè es fes gran i maduràs, sinó perquè la menjadora va dir prou. I aquells que ahir eren joves que cobraven cada mes sense complexos, ara en reneguen amb un discurs recuperat dels anys trenta.

El sistema, insostenible, ha acabat als tribunals. I els dirigents populars es passegen pels tribunals repartint explicacions, des de dins i fora de la presó. Mentrestant, aquells cadells han esdevingut llops i han executat la voladura del partit. El PP els va engreixar i, lluny de domesticar-los, els va regalar una tribuna des d’on bramar contra tot i contra tothom. A canvi de res. I ara, rient-los les gràcies, els ofrenen a ritme de pasdoble. Volien ser els senyors i han acabat sent-ne els bufons. I la rialla ben glaçada.

El ball de Company ens mostra el camí. Vox entrarà als parlaments, de Madrid i de Palma, perquè els populars, més constitucionalistes i demòcrates que ningú, els n’han obert les portes. Amb la cortesia de qui rep el nou amo, els han cedit també els escons.

Primer, els varen regalar una excusa: l’Estat autonòmic ha anat massa enllà, deia la FAES. Havia de ser un punt final i s’han travessat totes les línies vermelles. Ara, els populars han donat per bones les seves mentides i els han estès l’estora vermella. S’han negat a presentar batalla i els calquen el discurs. La solució per garantir les pensions és retrinxar els drets de les dones, diu Casado. Aquest és el projecte de la dreta democràtica i moderna? Aquesta és la moderació? El PP ens dona la temperatura exacta del moment. I és tan desolador com previsible.

El receptari de l’odi té tots els ingredients per cuinar l’assalt a la democràcia, altra vegada. Els discursos exultants sobre la fi de la crisi ja sabem que són falsos. Ho diuen els hotelers i la madona de Berlín. I a banda i banda creix el desencís amb unes institucions que es mostren incapaces de donar una resposta cívica i dialogada al repte democràtic que plantegen les aspiracions del republicanisme català. Ells, els catalans, tornen a ser l’altre, tan necessari per bastir l’abominació. Ells, els catalans; com elles, les feministes, i com allò, els immigrants. Els altres, els mals espanyols, vulguin ser-ho o no, són imprescindibles per al projecte de l’odi. Algú ha de carregar les culpes.

I les esquerres? On paren? El vodevil, de massa còmic, ha esdevingut tot un drama. Acabarà en tragèdia? La nit del 28 d’abril serà llarga, o massa curta.

EDICIÓ PAPER 24/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF