Els últims 300 anys (i els propers 8)
El cap de l'oposició al Parlament, Salvador Illa, ha fet una aportació de pes a la historiografia catalana en assabentar-nos que, dels últims 300 anys de la història de Catalunya, els últims deu han estat els pitjors, els més particularment nefastos. Illa ho deia en referència al Procés, que és la seva bèstia negra, de les malvestats del qual en fa responsable en exclusiva els independentistes, ja que l'estat espanyol no va fer altra cosa que defensar-se de manera justa i proporcionada. En tres segles, per tant, no s'havia viscut en aquest país cosa pitjor que aquesta.
L'afirmació, tanmateix, té dos problemes: que és falsa i que és ridícula. Falsa perquè tres-cents anys són molts, i han anat plens, com és d'imaginar, de moments i períodes espantosos, començant per la implantació a sang i foc de la dinastia dels Borbons i la proclamació del Decret de Nova Planta, que ja cercava eliminar la llengua catalana “consiguiendo el efecto sin que se note el cuidado”, tasca a la qual encara estan abocats els poders d'aquest mateix estat, sense acabar mai, tanmateix, de dur-la a terme. Sense retrocedir tant en el temps, per descomptat que la Guerra Civil i la dictadura, amb tota la seva infàmia criminal, abasten quatre decennis molt llargs i obscurs, que segurament són el primer que li ve a un al cap quan sent o llegeix la barrabassada de Salvador Illa. I després hi ha el ridícul: pretendre establir una mena de rànquing de Pitjors Moments de la Història és una vulgaritat. Però, a més, una vulgaritat que s'encabeix entre les frases estentòries i pomposes que envaeixen el llenguatge de la política (intentant copiar el de l'esport): “la millor democràcia del món” (Espanya), “una democràcia pleníssima” (Espanya), “la millor separació de poders que s'ha vist mai” (Espanya) o “l'aeroport més verd i sostenible d'Europa” (Catalunya), sense comptar (perquè són innumerables) els moments històrics que es produeixen cada dia davant dels nostres ulls mortals i atònits.
El president Aragonès, al cap de poques hores, va tenir també un moment inspirador, en afirmar que preparar els Jocs Olímpics d'Hivern 2030 (tot i que aquests Jocs no els té Catalunya, si més no de moment) no implica renunciar a un referèndum d'autodeterminació. Va venir a dir que aquest referèndum es farà per poc que n'hi hagi l'ocasió, i que, amb una mica de sort, Catalunya ja competirà en aquests jocs amb la pròpia bandera. Largo me lo fiáis, amigo Sancho. A banda que competir amb la pròpia bandera tampoc implica necessàriament la independència, sinó que n'hi hauria prou d'arribar a un acord sobre seleccions esportives perquè això fos possible. Però vaja, diguéssim que, com a líder independentista, Aragonès no és dels que es posen pedres al fetge: si no la fem ara la farem suara, ve a dir, bàsicament per no reconèixer que no es veu una manera possible de dur-ho endavant, principalment per falta de suport extern. Però els hem d'agrair, al cap de l'oposició i al president, que les seves declaracions siguin d'aquelles que fan pensar.
